Fins aquest diumenge es pot visitar, a la Sala d’Exposicions del Museu de la Pell, un recorregut per la contribució que Antonio Artés va fer a Igualada, sota el títol “Antonio Artés i la transformació d’Igualada”. Un homenatge necessari a un igualadí d’adopció que va portar el progrés a la ciutat entre les darreries del segle XIX i els inicis del XX. Al llarg de la mostra i al llibret que n’ha escrit Marina Llansana es deixa testimoni de la vocació d’un home de negocis per aconseguir fer avançar la ciutat: l’arribada del tren i la construcció de l’estació, l’impuls de la xarxa de distribució d’aigua corrent a les cases, la creació de la xarxa de clavegueram i les obres de la carretera fins a Manresa i Valls formen part de la llista del seu llegat “entenent la seva activitat empresarial com una contribució social”.

En aquell temps Igualada s’apagava amb una baixada del nombre d’habitants i una davallada de l’activitat industrial. La ciutat s’allunyava del pols econòmic d’altres capitals i es resignava a l’èxode de diferents empresaris cap altres indrets per fer-hi fortuna. En aquest context, el paper d’Antonio Artés i del seu germà Sebastià va ser cabdal per recuperar, en només set anys, dues dècades de retards. Devia ser tota una revolució, en aquella Igualada de tombants de segle passat, deixar d’anar en diligència de cavalls a Barcelona a fer-ho en tren i deixar d’utilitzar càntirs per anar a buscar aigua a tenir-la a casa tot obrint l’aixeta.

Revisant la nostra història hauríem de ser hereus d’aquell esperit progressista per Igualada i aconseguir situar a l’horitzó de la ciutat projectes revolucionaris com ho van ser el tren i l’aigua. Caldria recuperar l’esperit d’igualadins com Artés que van saber posar la mirada en el llarg termini i endegar projectes de progrés per a la ciutat. O fixar-nos en l’esperit inconformista i de somnis per Igualada d’alcaldes com Joan Serra i Constansó, Juan Antonio García Urgelés o Jordi Aymamí. Per cert, una de les lluites que els uneix a tots és la del tren. Tots tenen en comú que van lluitar per tenir un tren o millorar el que hi havia, reivindicació que ara ha quedat malauradament esborrada del mapa, tal i com recordava Antoni Dalmau en un article a AnoiaDiari.

En una ciutat sense projectes de gran envergadura que mirin al llarg termini, caldria reflexionar sobre quines són les revolucions que necessita Igualada per progressar. Un nou tren? La major integració de la Conca d’Òdena? Un nou POUM? Una planificació pel futur del Rec? En què podem concretar el testimoni, ara, de projectes que van canviar la ciutat i la van fer anar endavant? La construcció del passeig Verdaguer (1833), l’arribada del ferrocarril (1893), la xarxa de clavegueram (1904), l’Electra Igualadina (1913), l’ampliació del terme municipal impulsada pel General Vives (1925), el túnel del Bruc (1975) o el nou Hospital (2007) en són alguns exemples. No ens conformem amb petits projectes curtplacistes, alcem la mirada i lluitem metes a llarg termini encara que hagin de passar anys fins que no les veiem fetes realitat.

Per obrir la reflexió i aprendre la lliçó d'aquells que ho han fet en el passat, us animo a visitar l’exposició dedicada a Antonio Artés al Museu de la Pell i agafar com a guia les paraules de Josep Miserachs que hi ha escrites: “Un home, el seu entusiasme i una fe cega que les coses poden millorar, van canviar per sempre més la fisonomia d’Igualada. Una lliçó de coratge, enginy i vocació de servei comunitari que avui encara perduren”.