Definició d’art: procés o producte deliberat de l’organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions. Definició d’artista: persona que realitza obres d’art. Per sort a Igualada tenim art i artistes que ens fan viatjar als seus universos amb obres que ens enriqueixen l’ànima i l’intel·lecte. En pocs dies de diferència, tres artistes igualadins de capçalera han estat notícia i val la pena posar-los en valor com a creadors de cultura. Tres noms propis de tres camps diferents: Jordi Savall en la música, Ramon Enrich en la pintura i Josep Bou en la fotografia.

Jordi Savall ha ampliat el seu llarg palmarès. Dijous passat va rebre un Premi Enderrock al millor disc en la categoria de música clàssica per “Les éléments”. L’arqueologia musical que ha fet de la música antiga i la recuperació de la viola de gamba li han valgut una llista de reconeixements que fa vertigen: premi Grammy, Artista per la Pau per la UNESCO, Ambaixador del Diàleg Intercultural per la Unió Europea, Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, Creu de Sant Jordi, Medalla d’Or de la Generalitat, Medalla d’Or del Parlament, Medalla d’Or de Barcelona, Cavaller de la Legió d’Honor i Comandant de les Arts i les Lletres de França,… I sort que Igualada ja li va entregar la medalla de la ciutat fa anys, que sinó l’únic reconeixement que tindria seria el bateig de la plaça del Mercadona, que ja vaig qüestionar en un altre article. Savall és, sense cap mena de dubte, l’igualadí més universal de tots els temps. Conegut als cinc continents del planeta i amb una vida pràcticament dalt d’un avió anant d’un país a l’altre per actuar.

Ramon Enrich fa doblet a Barcelona. Aquests dies podem veure dues exposicions seves: una a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas (Ausiàs Marc, 22) i l’altra a Pigment Gallery (Enric Granadors, 61). Un passeig pels seus paisatges sense temps i deshumanitzats que ens conviden a posar-hi, nosaltres, l’acció i les persones. Sempre des d’un pla frontal o aeri ens selecciona fragments d’un paisatge que no sabem on acaba (no utilitza marcs i les vores de les teles estan pintades). Volums geomètrics com cubs, esferes i cons repartits, ombres que marquen el relleu i colors marrons, verds, ocres o blaus donen el segell Ramon Enrich a cada un dels quadres. Aquesta vegada no només ensenya quadres amb els seus paisatges arquitectònics característics, sinó que ho complementa amb escultures que donen volum als elements que formen part de la seva obra. També hi ha una part on tinta fotografies que serveixen de base dels seus quadres i una altra centrada en la tipografia, que ha estat l’altre gran element amb el qual ha jugat i que podem veure en múltiples i excel·lents treballs de disseny gràfic en molts espais d’Igualada, sense anar més lluny.

Josep Bou ha publicat un nou llibre. Després de 10 anys sense viure a Barcelona, hi ha tornat per recórrer la Diagonal amb el títol “Diagonal, 3.650 dies després”. Des de la Zona Universitària fins al Fòrum, Bou travessa aquesta popular avinguda barcelonina tot capturant el que veu des del cotxe estant. Explica que per a ell aquesta artèria és com una línia vermella i axí queda reflectit al llibre, on la manera de col·locar les fotos i de presentar el recorregut ens submergeixen a la Diagonal. Un exercici original que ens descobreix façanes i racons que potser a còpia de circular-hi ens acaben passant desaparcebuts. Amb la seva mirada Bou té l’habilitat de treure molt suc a la Diagonal en un llibre que és, gairebé, una peça de col·leccionista ja que només se n’han editat 35 volums. El va presentar fa dos dissabtes dins el FineArt.

Tres igualadins creadors, viatjats i, també, savis. A Igualada no som els millors en tot, com de vegades alguns que venen fum ens volen fer creure, però sí que hi ha igualadins que destaquen, i de llarg, en diversos àmbits. Per això cal reconèixer i posar en valor aquests casos d’èxit i admirar la seva obra. Sense art tots seríem més pobres i més tristos. En un món on tot passa molt ràpid, l’art és aquell refugi que ens permet aturar-nos i posar-nos a les mans del ritme que marca cada artista.