El projecte per construir un gran supermercat davant de l’estació d’autobusos d’Igualada segueix endavant malgrat la recollida de signatures dels veïns, les al•legacions presentades, el no-suport de tots els grups de l’oposició i la posada en marxa de la campanya veïnal titulada “Un altre nyap urbanístic”. De res ha servit tot això per evitar la requalificació dels terrenys de residencials a comercials i permetre-hi el trasllat d’una cadena de supermercats, que ara té la seva seu a les Comes.

El tràmit que ha permès aquest canvi de qualificació del sòl i, de passada sigui dit, als seus propietaris treure’s de sobre un terreny que feia temps que esperava destí, posa sobre la taula, una vegada més, la política urbanística de pedaços (ara se'n diu “microurbanisme”) que Igualada fa massa temps que practica com a conseqüència de no tenir un POUM actualitzat.

I és que si no s’hagués fet aquesta política de “microurbanisme” i s’hagués aixecat la mirada a tot el que envolta la parcel•la on es farà aquest gran supermercat, ens haguéssim adonat que la seva construcció provocarà allunyar, encara més, un barri com és el de Montserrat amb prou dificultats per connectar-se amb la resta de la ciutat degut a les barreres físiques que al llarg de la història s’ha anat trobant o s’hi han posat. I a aquestes barreres hi podem sumar l’eliminació d’equipaments que fins ara el connectaven amb la resta d’Igualada com la llar d’infants municipal la Ginesta, que esperem que pugui quedar compensada pel moviment que es pugui generar al nou casal de joves projectat a la torre de Cal Badia.

El barri de Montserrat es va construir ben apartat del que, aleshores, era el nucli d’Igualada i el fet que la trama urbana hagi crescut no ha provocat el seu apropament, ja que continua separat pel nord amb l’antiga carretera N-II, per l’est amb el final del terme municipal i pel sud amb quatre barreres: el Cementiri Vell, el supermercat Carrefour, l’Estació d’Autobusos i la via del tren. Davant d’aquest panorama, cal posar-li una cinquena barrera com serà el supermercat que l’Ajuntament ha aprovat? Davant la perspectiva que un dia o altre la via del tren quedi soterrada i que el que ara és l’estació pugui convertir-se en un gran passeig que porti fins a Vilanova del Camí, no era més idoni que el barri de Montserrat allargués la seva zona residencial fins a primera línia del passeig Verdaguer, tal i com hi havia previst? Estem davant d’una oportunitat perduda.

No tinc cap dubte que el govern és conscient del que representa per a la vertebració dels barris i la qualitat de vida de la seva gent requalificar a mida els usos dels solars que hi ha buits a la ciutat. Mentre al barri de Montserrat s’ha canviat de residencial a comercial sense miraments, a l’avinguda de Barcelona no ha passat el mateix quan una marca de menjar ràpid fa uns mesos va fer passos per instal•lar-se a la parcel•la de davant dels pisos del Punto Blanco. En aquest cas, l’Ajuntament ho ha frenat en sec. Per què ens uns barris sí que es frena i en uns altres no? Hi ha igualadins de primera i igualadins de segona? La història de la ciutat també és la dels seus barris. I de la seva cohesió, que també vol dir la de la seva gent, en depèn l’èxit de tots els igualadins com a societat. En aquest sentit, les decisions urbanístiques són fonamentals per facilitar-ho o per dificultar-ho.

Per evitar que Igualada continuï avançant de modificació en modificació agafada a un POUM caduc de l’any 1986, cal que la ciutat engegui un nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. La regidoria d’Urbanisme ha demostrat ser resolutiva en altres actuacions durant aquest mandat i en aquesta també cal que ho sigui. L’ajornament de la redacció d’un POUM i el capteniment a seguir lligats a un document de fa gairebé 30 anys comença a ser incomprensible. Igualada no s’ha de planificar en base als criteris del 86, ho ha de fer en base a nous criteris que la projectin al segle XXI. Altres ciutats com la nostra (Manresa, Valls, Figueres o Reus) ho han entés i estan renovant el seu POUM. Igualada també ho necessita amb urgència però, sobretot, ho mereix: tots plegats ens hem de donar l’oportunitat de pensar, debatre i dibuixar la ciutat dels propers 20 anys per tenir clar un horitzó i fugir de la miopia.