Vivim en un moment en el qual els diferents governs que ens governen, del més petit al més gran, ens tenen acostumats i atemorits amb cada nou anunci de retallades. I les culpes mai són seves: si l’Ajuntament retalla és perquè retalla la Generalitat, si la Generalitat retalla és perquè retalla l’Estat, si l’Estat retalla és perquè retalla Europa i si Europa retalla és perquè ho ordenen els mercats. D’aquesta manera, ens fan veure la tisora tan lluny que ens sembla impossible d’aturar i és la seva manera de desactivar qualsevol opinió contrària sobre el que està passant i despistar a la població perquè no sàpiga ben bé contra qui ha de protestar.

I encara una altra cosa: tot anunci de retallades ve precedit de la frase del polític de torn que diu: “no ens agrada haver d’anunciar que…”. En general, quan no ens agrada una cosa intentem canviar-la i ens hi trenquem les banyes les vegades que faci falta per trobar fórmules que evitin haver de fer el que no ens agrada, oi? Així que aquesta mena de disculpa anticipada a mi em sembla, senzillament, ridícula.

El tema és molt ampli; hi ha retallades i retallades; i n’hi ha que són més injustes que d’altres pels qui les reben i pel futur que els poden arribar a hipotecar. Una d’aquestes i que ens toca de ben a prop és el tancament del centre SIL-Anoia, gestionat per la Fundació Ecom. La retallada de la subvenció de la Generalitat per culpa de la retallada del 56% del govern espanyol en polítiques actives d’ocupació a Catalunya (per allò de repartir-se les culpes) l’ha fet desaparèixer després de 10 anys en funcionament. Un servei que ajudava a les persones que tenen alguna discapacitat sensorial, orgànica o física, ja sigui de naixement, per accidents o com a seqüela d’alguna malaltia, a trobar feina tot fent un lloable treball de sensibilització i excercint d’intermediari entre l’empresa i el demandant d’ocupació.

És una retallada a un servei que, sense fer gaire soroll i discretament, va arribar a aconseguir crear 800 contractes i establir un contacte permanent amb més de 200 empreses de la comarca, amb les que han hagut de trencar el tabú i l’estigma que una persona discapacitada és un invàlid. Una persona sorda, que té una mà amputada o que va amb cadira de rodes, pot estar igual de capacitada que una altra persona que no pateixi tot això, però sovint l’etiqueta que se li penja d’entrada impedeix veure-ho. I aquest és el treball de formigueta que feia aquest servei d’integració laboral que en aquests moments atenia a 400 persones que, sense estar ni sentir-se acompanyades d’aquesta atenció especial, segurament ho haguessin tingut molt més complicat per trobar feina.

Les tisores en el camp de les polítiques d’ocupació, igual que ens els altres àmbits, de moment, han començat a retallar pels més febles (caldria sumar aquí també les retallades que es volen fer en les subvencions als centres de treball de persones que tenen alguna discapacitat psíquica o mental). A tot aquest col·lectiu se li estan posant traves perquè puguin tenir feina, que és l’eina principal per sentir-se útil i membre d’una societat. Per què es castiga els més febles com són les persones amb discapacitat? Potser perquè són els col·lectius més reduïts, indefensos i amb una repercussió mediàtica que arriba on arriba?

Si el progrés de la societat del segle XXI s’ha de fer a costa de deixar a la cuneta i a la seva sort als que tenen més dificultats per tirar endavant, jo baixo d’aquesta societat. I mentrestant, els governants ens van dient que “no traspassarem les línies vermelles”. Un titular que fa quedar molt bé a qui el diu, però buit de contingut mentre no se’ns expliqui quines són aquestes “línies vermelles”. Eliminar un servei que ajuda a les persones amb discapacitat a trobar feina no és ja una línia vermella?