El ple de l’Ajuntament d’Igualada votarà, avui dimarts, construir un crematori al Parc Cementiri Nou, l’emblemàtica obra d’Enric Miralles i Carme Pinós. Ha estat la mateixa Pinós qui n’ha fet el disseny per tal que no desentoni respecte la resta del conjunt arquitectònic, ja que en el projecte original aquest equipament no hi estava previst. Celebro que això faci que Igualada torni a posar la mirada, amb cura, en el Cementiri Nou perquè el crematori arriba acompanyat d’un pla de promoció i dignificació de la zona. I celebro que ho piloti el qui és, alhora, regidor d’Entorn i de Promoció Cultural perquè amb la unió dels dos departaments es pot donar a l’obra el valor que mereix.

Molts igualadins encara se sorprenen que el Cementiri Nou sigui l’equipament més turístic d’Igualada, visitat per persones d’arreu del món fascinades per l’arquitectura de Miralles i Pinós. Només cal fixar-se en el munt d’inscripcions en anglès, àrab o xinès que es poden llegir a les parets que guarden la tomba d’Enric Miralles. Una arquitectura que atrau i que no sempre la ciutat ha sabut valorar, potser per desconeixement. Per tant, és altament positiu que hi hagi en marxa un pla per explicar el relat filosòfic sobre la mort i la naturalesa que proposa tota l’obra. Un fil argumental protagonitzat per elements com les tres grans creus que hi ha a l’ inici de la baixada, per la construcció del Cementiri concebut com una escletxa que s’enfonsa al sòl i un munt de subescletxes que són els nínxols, pels dibuixos a la porta de l’ edifici de serveis o pel terra que simbolitza un riu que arrossega diversos sediments com els taulons de fusta que volen representar la Passió.

Enric Miralles deia: “molts dels meus projectes es construeixen dialogant amb el que ja existeix al seu entorn”. I a Igualada vam tenir la sort que reconvertís un espai poc digne per acollir un cementiri com aquesta pastilla de terreny a una punta del polígon de les Comes, que va tenir aquest destí perquè els seus promotors no podien vendre-la a bon preu. Una integració de la qual parlava Miralles que fa que ni notem, a primera vista, que allà hi ha un cementiri. El fet d’estar enfonsat o de la semblança del formigó amb les típiques margues de la Conca en són exemples. Espero que aquesta assimilació amb l’entorn també la compleixi escrupulosament el crematori que s’hi farà.

Al mateix moment que es vol explicar més el relat, també s’ha anunciat que hi haurà accions de rehablitació. El primer que s’hauria de fer és tornar a trobar l’essència de l’obra d’Enric Miralles i Carme Pinós, tot amputant-li els elements que no en són propis i que l’únic que han fet és empastifar-la al llarg dels anys: contenidors, bancs o torretes que no tenen cap connexió amb l’obra haurien de desaparèixer, a més dels cartells que hi ha enganxats de qualsevol manera a les parets.

Així mateix, hi falten un desena d’arbres que ningú ha replantat. No sé què en deuen pensar tots els turistes i experts arquitectes que el visiten quan veuen el poc respecte que hi ha hagut. Espero que això pugui quedar salvat perquè és urgent. També seria urgent recuperar l’essència que Miralles i Pinós volien donar a cada un dels nínxols, amb el disseny d’unes plaques de ferro rovellat i de marbre iguals per a tots, per evitar la distinció entre rics i pobres o religions a l’ hora de ser enterrats buscant plasmar el fet que tots som iguals davant la mort. Al seu moment no es va saber comprendre i es va donar via lliure perquè tothom se la fes al seu gust i ara hi tenim un trencaclosques de colors i de marbres convencionals.

D’altra banda, cal recordar que, tot i albergar la mort, el Cementiri Nou és una obra viva: només té una fase construïda de les tres dibuixades al projecte i que havien de formar un recorreut amb forma de Z tot baixant fins arribar a tocar de la riera d’Òdena. Mentre no s’acaba el recorregut, el que sí que caldria és obligar-nos a reclamar, almenys, que es completi el que hi ha construït i la gran assignatura pendent és la capella, aquest gran espai diàfan de formigó amb un seguit de formes difícils d’identificar perquè ens conviden a explorar un món desconegut tot seguint el relat dramàtic propi de les cerimònies de comiat que hauria d’acollir.I per acabar, deures per a aquest estiu: passegem i gaudim del nostre Parc Cementiri Nou. Aquells que aneu de viatge aquests dies segurament aprofiteu per visitar obres i monuments. No deixeu de visitar un dels conjunts arquitectònics contemporanis més importants de Catalunya i que tenim a Igualada. Us recomano fer-ho al vespre, quan el sol comença a pondre’ s i crea diversos jocs de llums i ombres. Espero que hi trobeu la fascinació per un lloc ple de tranquil·litat que us farà descobrir un seguit de metàfores com a resultat del diàleg i la poesia que tenen cada una de les seves parts.