Avui és el primer dia que he sentit de ple la tardor. Cinquanta anys vivint el pas del temps, el pas de les estacions i encara m’enamora la mica de fred i de vent i la caiguda de les fulles. Avui eren de les primeres fulles de la tardor. Hi havia més fulles grogues que fulles ocres vermelloses o marronoses. El vent ha anat formant petites catifes de fulles que volaven arran de terra i t’acompanyaven amunt i avall. Tristesa per la pèrdua d’un jove, els dies que s’escurcen inevitablement, els crisantems esplendorosos, visitar els nostres morts,...

Cadascú fa les seves associacions i per a mi el dia dels difunts, dia següent a Tot Sants, sempre em fa pensar en la viduïtat, en les pensions de viduïtat i sempre les veig amb rostre de dona, més aviat de dona gran. 365 dies a l’any per pensar-hi però cap dia penso con el dia dels difunts.

Quan una persona queda vídua es troba immediatament amb certes dificultats com ara afrontar el dolor per la pèrdua de la persona estimada, forjar un ritme de vida que ja no ha de sincronitzar-se amb la parella i atendre la pobresa que li truca a la porta.

Ben cert, la pobresa truca a la porta: el Salari Mínim Interprofessional del 2009 és de 624 euros i aproximadament un 65% de vídues no arriben al 50% del SMI. Pobresa, solament pobresa que genera “artistes de la subsistència”.

És totalment legal aquesta quantitat, perquè va ser acordada pels nostres representants polítics al govern però que sigui legal no vol dir que sigui justa. No fa tant anys que estava xifrada en el 42% de la pensió de jubilació del cònjuge i després es va elevar per sobre del 50%, respectant així, almenys la mitjà aritmètica. La pregunta és qui va decidir els percentatges i quin criteri va aplicar. Segur que tots els criteris, menys el de justícia.

El problema etern de la Seguretat Social és el seu finançament que depèn de la població que treballa. Però la pensió de jubilació de la que procedeix la de viduïtat, és en si mateixa, una capitalització de les quotes pagades pel cònjuge mort i que s’hauria de considerar bens ganancials i per tant pertànyer en la seva totalitat al supervivent. Això seria justícia!, però ens conformem amb una pensió miserable que ara per ara té més l’aparença d’una gratificació estatal quan en realitat és una part del patrimoni familiar. L’estat es queda amb un elevat percentatge del patrimoni -sobre el 48%-, sense que es pugui entendre quina raó legal l’assisteix per fer el què fa; ara només faltaria que retingués un 48% del compte corrent del cònjuge!. I Per si no hi ha prou l’ impost sobre la renda (IRPF) també grava la pensió de viduïtat.

Les necessitats socials poden ser un pou sense fons, per això cal posar límits. Però en el cas de les pensions de viduïtat no hi ha perill: tot just permeten sobreviure.