Coincidint amb el solstici d’estiu i el final del curs escolar es posen en marxa tot un seguit d’activitats per a infants i joves que, des del lleure, pretenen ocupar el major temps possible del dia a dia d’un llarg o curt estiu de pares o mestres. Que el nen no s’avorreixi... no fos cas que tingui temps per pensar!

En això, Igualada no es queda enrere. L’oferta d’activitats és àmplia i quan l’economia no les permet queda el recurs dels socorredors avis que també s’inclinen cap al lleure educatiu fins on poden. L’agenda del lleure estiuenc pot ser tant o més pesada que l’agenda de l’escola, plena d’activitats de tot tipus, sobretot esportives, que no deixen escletxes per a l’avorriment. El poc temps que queda lliure l’ocupen els ordinadors, mòbils, consoles, etc.

La vida és més fàcil i previsible si està tot planificat però també és més avorrida. La feina dels pares requereix un mínim de previsió per la seva supervivència, no obstant això, hauria de ser obligatori donar temps per a l’avorriment. I dic "donar" enlloc de "deixar" perquè em sembla un do exquisit, un regal immens, un horitzó inacabable, el temps i l’espai per a l’avorriment. Dosis petites o abundants d’avorriment haurien de ser obligatòries per deixar respirar el cervell, pressionat a totes hores per l’obligada resposta a la immediatesa. 

Les preguntes importants sobre la vida o el món escullen per si mateixes situacions de silenci, de solitud, de pau i, perquè no, d’avorriment per reflexionar i donar a la nostra existència, "alguna" resposta d’aquelles que apaivaguen el malestar del viure. Tenir temps d’avorriment obre grans possibilitats per pensar solucions a petits i grans problemes.

Deixem que aquest estiu entri un poquet d’avorriment a la vida dels nostres nens. Els entesos diuen que "no mata".