En el món sanitari existeix un conte que parla de l’existència d’uns éssers extraordinaris que dediquen les seves energies a salvar les vides de les persones: els metges. En aquest mateix conte hi ha uns personatges malvats que perverteixen als metges sense que ells vulguin i que lluny de pensar en el benefici de les persones, actuen buscant únicament el seu benefici econòmic: la industria farmacèutica. Volem creure, per la nostra pròpia salut, que ni tots bons ni tots dolents. Aquests pols oposats són semblants a discernir sobre quin és l’objectiu fonamental del nostre sistema sanitari: la rendibilitat econòmica o la salut de la seva població?

Quan llegeixo quelcom sobre la salut i últimament sobre el TDAH o la depressió, se’m col·loca davant els ulls, aquesta imatge recorrent i moldejada al cervell, que tinc sobre els metges i la industria farmacèutica: uns acceptant regals a dojo i altres inventant remeis a malalties inexistents.

Acceptant regals que van d’un bolígraf passant per llibretes, agendes electròniques, rellotges, pendrives, llibres, i un llarg etc., fins al producte estrella: l’assistència a un congrés amb totes les despeses pagades. L’excusa per acceptar regals no és altra que la formació dels metges va a càrrec de la Industria farmacèutica (el paleta, el fuster, l’enginyer, etc., se la paguen ells mateixos) perquè l’estat no es fa càrrec. Hem de suposar que aquests regals generen molta independència l’hora de fer receptes i fins i tot de fer diagnòstics si tenim en compte que a la nostra cultura, que jo sàpiga, qualsevol regal genera un agraïment i una tendència a la devolució del regal rebut. Sembla que els metges són immunes a aquest tipus de suborn i saben mantenir-se independents.

Bé doncs pensant en la depressió, en la depressió del pa nostre de cada dia, és a dir l’associada a la crisi, l’atur i altres malestars generals de la vida moderna, no deixo de sorprendre’m del munt de medicaments que s’arriben a receptar per combatre aquesta epidèmia social i el munt de gent afectada.

El cas és que quan rasques una mica veus que sota moltes depressions el que hi ha és tristesa, aquesta tristesa que la societat, de moltes maneres, prohibeix expressar. Pensàvem que la tristesa era una emoció humana absolutament legítima i que no calia rebatejar-la com a depressió però és veu que com a malaltia és més fàcil de controlar i gestionar. Res, aquí estem, consumint píndoles de la felicitat per esmorteir, congelar i insensibilitzar l’emoció humana de la tristesa!

Pensant en el diagnòstic sobredimensionat del TDAH resulta curiós que a banda de que els casos diagnosticats creixen de forma malthusiana ara també s’associï al “relative age effect” segons el qual el procés maduratiu dels nascuts en els primers mesos de l’any els dóna avantatges esportius acadèmics i ara també de tenir TDAH. Res, aviat caldrà planificar la data de naixement no sols tenint en compte el calendari escolar i les vacances parentals de les criatures sinó apartant dels càlculs els mesos finals de l’any per assegurar-se que no pareixes un TDAH.