El mot caritat fa temps secularitzat pel mot altruisme, té, en el Tercer Sector, la màxima representació. Recordem que a grans trets, les Organitzacions Sense Ànim de Lucre, a la pràctica intenten mantenir les seves activitats en un àmbit allunyat i independent del mercat i de l’estat.

Altruistes ho som tots: els pares es sacrifiquem els fills, els ciutadans, els bons ciutadans, col•laboren per millorar la ciutat de la mà o a l’esquena del govern del municipi i els herois... encara queden.... no? i també son altruistes.

Però potser que desmitifiquem una mica l’altruisme. Com a persona altruista proporciono un bé al altres amb la meva participació, per exemple com a voluntària

de “intervida”, per citar-ne una ONG de ben coneguda. Proporciono un bé als altres, però a més acumulo un bé sobre mi mateixa en forma d’amor propi, reconeixement social, honor i afecte públic, prestigi i fins i tot diners ( per exemple em desgravo la compassió i genero un comportament imitatiu).

La perspectiva d’aquestes recompenses, si, a més es converteix en realitat, pot estar acompanyada d’un plaer, exaltació i èxtasi molt palpable i és una bona motivació que orienta l’altruisme i que convida a la imitació.

Comportar-se de manera altruista ens estalvia patiments futurs que ens causarien la pèrdua o la vergonya de no haver actuat de forma altruista. Així, entre l’esforç immediat i la recompensa futura, l’altruisme, prenent-li mides fredament, pot ser simplement el resultat d’avaluar un i altra.

No ens podem quedar aquí. L’altruisme o comportaments similars té o hauria de tenir a veure, amb la relació entre el que internament creiem sentim o ens proposem i el que externament declarem que creiem sentim o ens proposem i que suposa un exercici de llibertat en pro de major igualtat.

El més interessant, però, és que l’altruisme a contracorrent de la biologia o de la cultura empenyen a les persones a inventar noves formes d’existència més justes i això no té preu. Però també cal qüestionar-se si l’altruisme no soscava la construcció d’una ciutadania sòlida i en definitiva preguntar-se si val més treballar per evitar que creixin les necessitats socials que dedicar-se a proveir serveis per aquestes necessitats, que, a més, dia a dia augmenten. En moments de crisi, recessió econòmica i augment de l’atur

el dilema és més present que mai. Quan la bonança econòmica ens acompanya, ens entretenim posant “ tiretes a la fam.”...del tercer o del quart món.