A punt de rebre les primeres qualificacions trimestrals escolars a determinats nivells educatius, inclòs l’ l’ESO, vull recordar que estem al voltant d’un fracàs escolar, a l’ensenyament obligatori, d’un 30% i penso que és ineludible fer una reflexió sobre un element essencial causa i conseqüència del fracàs: l’avaluació.

Molt sovint i com a recurs fàcil se sent allò de que els alumnes no s’acomoden al sistema educatiu actual però, des d’una perspectiva de progrés, la pregunta que cal fer-se és, on fallen els paràmetres existents del sistema educatiu que no són capaces d’ajustar-se als estudiants?.

Constatem any rere any que la distància entre escola i alumne cada vegada és més gran: mentre les institucions escolars i els docents canvien la seva manera de fer dins l’aparell escolar a pas de tortuga, les persones que accedeixen al sistema educatiu ho fan a pas de llebre; un exemple el domini de les noves tecnologies o la manca de relació directa entre currículums escolars obsolets i el que demanda la societat.

Ens agradi o no, l’aparell escolar que tenim és un producte estàtic del naixement i creixement de les burocràcies i dels plantejament tayloristes del treball aplicats a l’escola; ens agradi o no hi ha fracàs perquè hi ha avaluació.

El nostre sistema va passar de donar les qualificacions de manera arbitrària o sense deixar constància de l’època franquista (ens referim a l’ensenyament obligatori que llavors només era a la primària) a registrar rendiments en els “llibres d’escolaritat” que generaren pressió. A mida que la pressió avaluadora creixia, i ha crescut molt en els darrers anys, més desviacions de l’estàndard s’han detectat. Aquestes desviacions que s’apedacen amb educació compensatòria, convé no oblidar que són el producte del xoc entre l’homogeneïtat amb que funciona l’escola i de la diversitat de l’alumnat que li arriba.

Cal deixar constància dels rendiments escolars?. Fan por aquelles llibretes dels docents plenes de números on abunda massa el color vermell del fracàs. Deixar constància té sentit en professions com jutges, policia, metges, però no en la docència o en el treball on últimament es deixa constància del rendiment dels treballadors en salaris per objectius.

Què s’ha d’ensenyar, en quant de temps, amb quines activitats i recursos i constatar si s’ha aconseguit, és un esquema simple i normal però que aplicat a l’educació suposa un empobriment dels plantejaments pedagògics perquè, entre d’altres, ignora la singularitat del subjecte i apuntala sols el que es pot constatar, plasmar o registrar en un expedient acadèmic; en altres paraules: s’avalua el que cap en el pupitre i hi cap ben poc, però aquest “ben poc”, són per desgracia, les principals credencials per a la societat i el sistema productiu.

Tant i tant enfebrada està l’escola per la constatació (programacions, coneixements, habilitats, actituds; formes d’avaluació continua, formativa, integral ...) que la mateixa febre no li deixa dedicar-se a treballar en processos cap a la millora de la qualitat de l’educació. La febre avaluadora ha arribar al propi sistema educatiu que es distreu en fer comparacions entre ciutats, comarques, comunitats autònomes o entre països com si avaluar el sistema fos una cosa prioritària.

A l’avaluació escolar no hi ha cap misteri, d’una manera subjectiva, es suspèn o s’aprova fent la suma (amb percentatge variable) de continguts i comportament, però si hi ha una cara ben amarga: s’ha utilitzat d’instrument de control i de càstig per mitjà d’un jutge: el docent. Tot sabem per experiència pròpia la manca d’objectivitat humana de l’avaluació però per si queden dubtes val la pena saber que estudis científics han demostrat com de relatives i arbitràries són les qualificacions.

De docents n’hi ha de més durs i de més tous i un mateix docent pot ser més exigent o menys segons l’humor que tingui, això si no qualifica els exàmens a cara o creu o no avalua en funció del grau d’obediència o disciplina de l’estudiant. La qualificació numèrica ha afegit dificultats: si ja és difícil discernir entre un aprovat i un suspens qui sap com s’ho fan per discernir entre un 4,90 i un 4.95 a les PAAU.

El corrent que afirma que si no s’avalua no s’aprèn ignora que les persones, dins la societat, aprenen d’una manera o d’una altra sense necessitat estricta de l’escola. Ja que no la podem suprimir, almenys que aquesta s’acosti molt més a l’alumne i el docent no s’empari en comodins com ara el repetitiu recurs, mancat de responsabilitat, de que “l’avaluació és la manera de conèixer com va un alumne quan no poden conèixer-lo personalment perquè el tenen una hora a la setmana”. La desconnexió entre docents per la fragmentació de l’ensenyament en diverses matèries no pot justificar l’ apego a l’avaluació.

El desajust en l’estructura i funcionament dels sistema escolar hauria de provocar una revisió de la institució escolar en el sentit de ser més acollidora enlloc d’exigir normes tant estrictes. Recordem que des de l’alumnat el fracàs escolar es viu amb culpabilització i des de la família com una lacra que cal ocultar. Cal desdramatitzar la situació de fracàs acadèmic, perquè sols és fracàs acadèmic; l’escola ha d’anar reduint, fins suprimir, l’avaluació i propiciar la comunicació.

Sobre qualsevol aspecte de la realitat es pot establir un judici, per tant tot es pot avaluar, però en educació no tot es deu avaluar, perquè el resultat de l’educació no és immediat sinó a mig o llarg termini. Per això deixem-ho per a més endavant, acabat la secundària; a l’ESO s’ha de prioritzar més el coneixement de l’alumne i els seus processos que no si ha aconseguit o no un nivell determinat. D’aquí que, sens dubte, trobi necessari treure l’avaluació a l’educació obligatòria; no hi ha raó que justifiqui l’avaluació excepte si fos per conèixer millor a l’alumne i d’aquesta manera ajudar-li però no és el cas; el que correspon a l’educació obligatòria és conèixer a l’alumne i fer-lo avançar, des del punt on es trobi i sobretot no jutjar-lo, classificar-lo, que dit sigui de pas, només condueix a sentenciar-lo a l’exclusió o la inclusió. Va bé recordar dues coses, que tenir èxit a l’escola no és necessàriament garantia d’èxit a la vida i que l’avaluació té quelcom d’inútil: dóna més valor a la clau que a allò que guarda la clau. No defenso propiciar el “laissez faire”, defenso combatre la comparació i la jerarquització que genera l’avaluació i que es transmet a la societat i al món del treball.