Des de la dreta, titllar als immigrants (actuals o del passat segle XX) de persones que estan endarrerides en els aspectes polítics, econòmics i socials i per tant condemnats a fer les pitjors feines al mercat de treball, entre elles el treball submergit i el que està a un pas de l’esclavatge, està mal vist, ja que exterioritza excessivament el discurs racista i això no és “políticament correcte”. Per tant afirmar que els vinguts de Múrcia, Extremadura o Andalusia o els vinguts del Marroc i resta d’Àfrica així com d’ Iberoamèrica són biològica i culturalment diferents és considera un missatge racista intolerable, que només es pot dir o parlar en la intimitat; en canvi, sembla acceptable, raonable i fins i tot adquireix sentit parlar d’ integració. Són la mateixa cosa però sona més bé quan se l’anomena integració. Així, aquest discurs polític de tints xenòfobs transforma el racisme explicit d’abans, en la versió implícita, on es planteja que els membres d’una societat més endarrerida s’han d’integrar a la cultura de la societat que els rep, que és la cultura “avançada” i per no representar una amenaça a la societat d’acollida han de passar per una integració incondicional a la cultura catalana una espècie de marca de foc que mesuraria la catalanitat de l’immigrant. D’això se’n diu por i sentiment d’amenaça.

Des de l’esquerra, en sentit ample, la immigració pren embranzida a partir d’una interpretació, no en clau de desigualtats socials que l’havia caracteritzat fins els vuitanta, sinó en clau de identitat cultural, de tal manera que el dret al reconeixement i el dret a la diferència es tornen essencials i ignoren, sense escrúpols, que les desigualtats socials creixen i es fan més accentuades any rere any; es deixa la tasca de la distribució de la riquesa, aparcada i incompleta per emfatitzar el dret al reconeixement de les identitats i de les diferències segons de quina esquerra es tracti.

D’ integració a diversitat i multiculturalisme; de les crues desigualtat econòmiques a les fosques desigualtats en termes culturals.

El multiculturalisme té molt de divisió aparentment natural en la que el més important és allò de “som lliures per convertir-nos en el que desitgem” però, si us plau, la resta de la gent millor limiteu-vos a ser el què heu nascut i romandre-hi per sempre.

En la utilització política de la immigració rau sempre un mateix objectiu: mantenir un ordre social injust. En ambdós discursos i en graus diferents hi ha un fort oblit de que la població immigrada ha permès el creixement econòmic a més de ser “força de treball”. La Catalunya del 1,2 fills i d’ una minoria nacional sense classe obrera autòctona que va haver d’importar, mica en mica i de manera subtil i encoberta ha desenvolupat una mena de discurs en el que el gruix de persones pobres que formen part de qualsevol procés migratori són un cos estrany al poble català.

On estem ? Ben clar. Estem per dissoldre la importància de les classes socials i plantejar el conflicte en termes d’identitat cultural; un exemple: poc abans de la crisi econòmica actual era una preocupació més important la legalització dels matrimonis homosexuals que les reformes laborals o fiscals. Ens hem begut l’enteniment? Artur Mas s’inventa l’adquisició de la catalanitat “per punts” i el PP va fer pronunciaments inquietants sobre el model d’ immersió lingüística en les darreres eleccions i molts catalans s’han de sentir allò de “tu ets català de tercera generació”; i per acabar-ho d’adobar consultes populars sobre la independència. Olé!.

El cert és que les consultes populars fins i tot mal fetes com aquestes, em mereixen tot el respecte: són un Aplec a tenir en compte, però, no aconsegueixo centrar-me en la importància de les consultes sobre la independència de Catalunya, potser perquè sóc xarnega o potser perquè en mobilitza molt més la situació d’atur actual i les desigualtats en general.

Ai ! Jordi Pujol, aquell “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya” fa figa. Ara tens 561.761 catalans que de cop han deixat de ser-ho, perquè viure a Catalunya, hi viuen però,... no treballen.

I davant de tant atur podem ressuscitar les teories identitàries de Miquel Roca: el “caràcter emprenedor” com a tret diferencial dels catalans. Fins i tot la consellera de Treball, Mar Serna a la seva manera ho subscriu amb la següent recepta contra l’atur ( recuperareu unes declaracions d’inici d’any 2010): formació, reciclatge i emprenedoria. Olé novament!. Formació per a joves fins els 35anys reciclatge per a joves i adults a l’atur i molta emprenedoria (la publicitat del PlanE diu ”amb el 80% del total de l’atur en llenço a obrir la meva botiga de decoració”). En resum si manca treball, almenys que tothom es pugui entretenir estudiant o emprenent.

josefamoronmanzano@gmail.com

http://josefamoronmanzano.blogspot.com/