El aproximadament quatre milions d’aturats a Espanya, els 505.041 de Catalunya i els 10.190 de la Comarca d’Igualada (xifres de maig) fan esgarrifar...., només al que es troba en aquesta situació; els altres mirem i ens fem una lleugera idea perquè són tants!, que, qui no té un familiar, un amic, un conegut, un veí que estigui o hagi estat a l’atur. Estem molt preocupats de com se senten o com viuen, o més aviat mirem cap a una altra banda i els veiem com a culpables de la seva situació?. Una actitud molt habitual, és manifestar una mena de compassió que no deixa de ser una manera covarda d’expressar els menyspreu i a sobre sentir-nos bons.

Ocupats a temps parcial, instal•lats en la temporalitat i aturats de llarga durada, entre d’altres, es mouen en el llindar de la pobresa transitòria i la pobresa persistent. Derrotats per la injustícia i la desigualtat, resignats tant a una engruna de pa com a una puntada de peu i acostumats a dormir amb l’enemic (la impotència, el dolor, la inseguretat) no impedeix que es llevin cada dia per tornar a resistir. I com ho fan?, com tots el pobres: reduint-se com un sabó.

Bertolt Brech deia al poema “Preguntes d’un obrer que llegeix”que la història no la fan els “grans homes”. Qui ho diria en els temps que corren on la solidaritat malviu i la fraternitat (aquella de la Revolució Francesa) s’ha mort de no fer-la servir.

.

La nostàlgia em feia dies enrere retrobar a Serrat en una cançó anomenada “toca madera”.Gràcies Serrat! em vas obrir els ulls: ja sabeu no hi ha per tant!; la solució passa per posar al mal temps bona cara i recordar que la Constitució t’empara, la Justícia et defensa, la Policia et guarda, el Sindicat et recolza, el Sistema t’ajuda i “los pajaritos cantan y las nubes se levantan”.