Dies enrere rellegia el llibre “Los fines de la medicina” i ho feia arran del fort malestar que sento cada vegada que veig a un vell decrèpit, deambulant pels serveis d’urgències o assegut en una cadira, al geriàtric, esperant la mort. El malestar se’m multiplica quan coincideix amb la pèrdua recent d’algun amic o conegut a qui el càncer li ha guanyat la batalla.

És desolador contemplar con nombroses persones passen anys patint per problemes degeneratius crònics, sense autonomia, moltes vegades sense companyia, alguns amb la seva capacitat intel·lectual molt deteriorada... i patint els efectes secundaris d’un munt de medicació que els manté vius. La cantarella comú sol ser, per a què? i... fins quan? La pregunta inevitable és, on és el límit?

La realitat amb les persones grans són les malalties cròniques, la pobresa, l’aïllament i la incapacitat. La imatge de vellesa saludable (que evidentment només respon a la d’alguns ancians afortunats) i a l’estil de “Hollywood (viatges, noves apostes educatives, del camp de golf al camp de tennis i uns néts preciosos, ben educats i que només venen de visita), és el punt de referència utòpic que justifica una medicina de pensament únic de conseqüències nefastes per a tota la població.

En aquest llibre es descriu com la costosa atenció sanitària a les persones grans està trencant la secular solidaritat intergeneracional en la que els vells llegaven una societat millor als seus fills i néts i en bona part gràcies a una progressiva i voluntària “retirada de l’escena”.

En un recent informe del Fons de Poblacions de la ONU se’ns recorda que l’any 2000 per primera vegada hi havia més persones majors de 60 anys que nens menors de 5 a tot el món. La gent gran és el grup poblacional que més ràpidament creix (en menys de 10 anys sobrepassaran els 1000 milions, ben lluny dels 250 milions de gent gran de 60 anys que havia en 1950) i això és un repte enorme per a les societats, i especialment per els sistemes de salut.

Té sentit que gastem milions per mantenir amb vida, en condicions precàries dos anys més a un ancià que ja ha completat el seu cicle vital mentre no hi ha diners per a una educació pública de qualitat dels nostres nens i joves?, o que els ancians consumeixin grans quantitat de recursos sanitaris en els última anys de la seva vida mentre no hi ha recursos per evitar algunes de les plagues de la joventut com l’obesitat o les drogues?, o té sentit que no hi hagi prou recursos per atendre la soledat, l’aïllament social i les necessitats més bàsiques de molt ancians en els seus domicilis mentre no s’escatimen proves diagnòstiques i tractaments dels quals es priva directament o es fa esperar en llargues cues d’espera a la resta de la gent?

La mortalitat segueix (i seguirà, lògicament) sent més elevada entre les persones grans i és amb aquest grup d’edat on la medicina fantaseja amb derrotar a la mort i a la malaltia. Potser li cal posar límit a les seves ambicions, per què morir morirem tots i a partir d’una edat en lloc d’allargar la vida el què cal es dedicar-se a alleujar el patiment i millorar la qualitat de vida tant física com mental.

Ens cal una nova comprensió dels límits i el significat de l’envelliment i no només fent apostes com l’any de l’envenlliment actiu sino treballant , al meu entendre, en dos sentits: per una banda ens cal acceptar una vellesa limitada i una medicina que vagi més per reduir el patiment enlloc de buscar compulsivament “més temps” de vida; per altra banda ens cal construir o reforçar un context social que cuidi i respecti els ancians i els proporcioni suport a l’envelliment i la mort, de tal manera que aconseguim que la societat cuidi i respecti als ancians i que aquests reconeguin com a prioritat els joves i les generacions venidores i no els benestar del propi grup. Simplement, sentit comú.