Us en recordeu d’aquella època en què el terme joventut designava a l’adolescència? I d’aquell eslògan que deia “que grande ser joven”? Doncs aquests dos pensaments i el record de l’experiència d’Espai de dolor, una obra d’art de l’artista Joseph Beuys, exposada sovint al Caixa Forum i que aquest 2013 ha format part de l’exposició “Què pensar, què desitjar què fer” ( exposició per reflexionar la Crisi des de l’Art), són les imatges recurrents que m’assalten quan penso en l’atur juvenil.

Ens costa acceptar que no hi ha treball per a tothom (recordem que són 1.000 milions al món, 6 milions a Europa, 1.4 milions a Espanya i vora 100.000 a Catalunya, de joves que volen treballar i no poden) i que no hi ha intenció de repartir el poc que hi ha.

La qüestió és com donar-li la volta per a que les xifres no cantin tant. Aquí és on s’han encès la bombeta per fer més suportable el problema amb el joves: els fem romandre al sistema educatiu in eterno o en el millor dels casos ,els oferim petites incursions d’anada i tornada al món del treball en forma de pràctiques i becaricat i vinga! La resta fins que decidim quan són o es fan adults (20, 25, 35, 40 anys?) a càrrec de les famílies que per això estan!

La situació dia a dia s’està fent més complicada i la invenció de fórmules per garantir una certa activitat (formació i pràctiques laborals) que teòricament han de conduir a tenir treball en el futur, de tant explotades, aviat faran figa. No veig gen clar que l’acord de la II Cimera sobre l’ocupació juvenil ho pugui resoldre i ni tant sols contenir, primer perquè només són “ bones intencions” ja que els acords presos no són vinculants i segon perquè els diners per fer efectiva aquesta “certa activitat” han de ser aprovats en el marc d’un Consell Europeu i encara no esta aprovats.

El programa de garantia juvenil que es desprèn de la Cimera, vol assegurar experiència laboral o formació als menors de 25 anys en un període màxim de 4 mesos. És a dir, vol mantenir als joves pseudo-ocupats repartint la càrrega -i no precisament de manera proporcional- entre tres institucions: el sistema educatiu, la família i el mercat de treball. En el cas dels joves ni-ni , aquestes mesures poden ser balsàmiques per reduir el temps que aquest joves passen a la llar i al carrer i , en definitiva, a càrrec de la família sempre que vagin més per la vessant laboral que per la formativa. Tant de bo no quedi en paper mullat perquè fins i tot mullat, el paper ho aguanta tot.

Al meu entendre l’error de fons, amb conseqüències encara per veure i patir, és voler articular la vida al voltant de la formació (allargada in interno) i de la inactivitat (ni-ni) perquè ni la formació ni la inactivitat són elements prou vertebradors com per articular la vida dels adults i és que... estem parlant d’adults per més que ens entestem a infantilitzar als joves.

Estar inactiu, com fumar, mata o dit d’altra manera només té conseqüències negatives. De fet deu ser impossible trobar-ne una de positiva. Pensant en la inactivitat de molts joves em ve a la memòria un proverbi holandès que diu més o menys que no es pot impedir el vent però es poden construir molins. La pregunta és si són la formació i experiència laboral els únics molins per afrontar la falta de treball? Crec que no.