Experimento una mena d’ esgotament visible i de dolor d’orelles cada vegada que sento la paraula sostenible/sostenibilitat i altres derivats ; aquests dies una conferencia sobre 'Mitos y Leyendas del Sujetador' i una xerradeta amb un company de l’anoiadiari m’ha fet pensar novament.

Si parlem de desenvolupament sostenible(en els 70 se’n deia ecodesenvolupament) una definició inicial en la qual, segurament estem tots d’acord, és que entenen que es tracta d’un “desenvolupament que garanteix satisfer les nostres necessitats actuals sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves”. De manual. Com el terme és tant ambigu, és una crossa ideal per determinats discursos: expresso el desig d’un desenvolupament sostenible però no delimito el contingut ni la manera de dur-lo a terme... per què no en sé.

Si la reflexió del món econòmic no deixa l’ambigüitat de banda i fixa metes concretes respecte al concepte del desenvolupament sostenible no sabrem ni on estem ni cap a on anem. Si no troba com lligar una cosa i altra que deixi la sostenibilitat de banda.

Si el desenvolupament econòmic consisteix a produir més quantitat, aquest té sentit en els països subdesenvolupats en canvi en els desenvolupats el què cal, des d’un punt de vista econòmic, és una millor distribució de la riquesa; mentre uns pateixen falta de recursos els altres tenen un excés de residus.

Fixem-nos que el propòsit de la sostenibilitat és ambivalent per una banda molt bé per què destapa la preocupació per la vida en la Terra però per altra molt malament per què queda en gestos buits i bones intencions. Dit d’altra manera sostenible i sostenibilitat acaben sent termes retòrics i banals.

Només cal escoltar als polítics com fan anar 'el palabro'. Quan més a l’esquerra t’acostes, més l’escoltes i més buida de sentit. Com a exemple serveixi el programa d’ICV a les autonòmiques passades “ 200 propostes que cal fer, que ningú més farà” amb 27 pàgines en pdf. En aquest programa que esmento d’un total de 27 pàgines folgades de lletra, la paraula “sostenibilitat /sostenible” apareix 16 vegades i 'desenvolupament' 21 vegades, “treball/treballador” 33 vegades i certament relegades, la paraula 'verda i ecològic' que noooomés apareixen 5 i 7 vegades respectivament (que estrany!). Quant als infinitius “no compromesos” apareix 29 vegades “impulsar”, 31 vegades “garantir”, 11 vegades “millorar” 11 i... admet un millor anàlisi no pas la revisada superficial meva. Qualsevol document o declaració política ho evidencia

Estem en un sistema econòmic , globalitzat, que genera homogeneïtzació cultural i no s’atura en la destrucció ambiental i que segueix la mateixa dinàmica de segles anteriors: el desenvolupament és l’eix central que mou l’economia i aquesta sembla incompatible amb la sostenibilitat . Fa un parell d’anys es parlava de decreixement com a sinònim d’economia i sostenibilitat, ara, amb els temps que corren, a veure qui és l’atrevit que inclou la idea en el seu programa electoral!: a les autonòmiques ningú.

En canvi si la sostenibilitat l’entenen només com a decisions sobre l’equitat actual i intergeneracional , el terme pren cos i essència . En general, però, al meu entendre, la paraula sostenibilitat es un tou i covard compromís emocional amb la societat. Concretant el que cal és conservar el capital natural amb el què compta la humanitat per assegurar que les generacions futures puguin continuar produint benestar econòmic en iguals condicions que ara .

R. Solow* (1992), un autor que cal llegir ho exemplifica perfectament”el pecat capital no és l’extracció minera, sinó les rendes obtingudes de la mineria”. La valoració econòmica del capital natural és difícil com també del deteriorament que causa. En termes d’inversió es proposa solucionar el problema ambiental augmentat producció i renda a nivells que permetin invertir en millores ambientals. Altra bombeta dels humans. No sé si és pitjor el remei que la malaltia.

*Economista conegut pels seus treballs sobre el creixement econòmic.