La notícia sobre la creació de l’associació d’empreses del polígons d’Odena, Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt és una bona noticia per als municipis implicats, i per la Comarca en general. No obstant, arribar aquí, arribar a crear l’associació, ha estat un procés lent, massa lent. Cal anar més per feina. Tot necessita el seu temps, és cert, però en termes de millora de la competitivitat, la dilatació i la lentitud són un flotador de pedres per a les empreses. A partir d’ara serà interessant veure quantes s’associen i d’aquestes,quantes són microempreses i a quines línies de treball donen prioritat per augmentar la seva competitivitat. A la fi, associar-se, és fa per augmentar la competitivitat.

Aquesta tendència a l’associacionisme en polígons industrials, sorgeix de la necessitat de tenir un sol interlocutor davant l’administració, millorar la capacitat de negociació per contractar serveis comuns i obtenir economies d’escala, etc. En definitiva, la necessitat de fer-se visibles i forts.

És segur que el tema de la fibra òptica i les TIC així com l’accessibilitat per vehicles pesants, la senyalització per arribar-hi i saber quines empreses i on estan ubicades o la creació d’una imatge i marca pròpia, figuren entre les prioritats que tenen les empreses del Pla de Rigat, Arau, Gavarreres i Riera de Castellolí. És segur que el tema de la pròpia formació en competències empresarials, no figura entre aquestes prioritats.

Els economistes diuen que hi ha una equivalència entre l’ocupabilitat i la competitivitat de manera que l’ocupabilitat és una característica que s’exigeix a títol individual als treballadors per inserir-se al mercat laboral com la competitivitat hauria de ser una característica exigible a les empreses per sobreviure i obtenir majors beneficis. No cal dir que quan parlem d’empreses, a Catalunya -i el mateix per els tres municipis esmentats- i en la situació actual, ens referim, bàsicament, a emprenedors i pimes que són el 80% del teixit empresarial. Si l’ocupabilitat “millora” amb la formació, la competitivitat, també. De calaix.

Si la formació és la clau per augmentar l’ocupabilitat del treballadors també hauria de ser la clau per l’èxit de pymes i autònoms. Aquests, haurien de formar-se per combatre la crisi, capacitar-se per fer front al canvi de model productiu i millorar en el model de creixement -que sol ser inadequat- i treballar per la seva sostenibilitat futura. I encara que no es tracta d’una relació -empresari-treballadors- d’igualtat de condicions -tots sabem qui té la paella pel mànec-, no s’entén que es demani alstreballadors competències que no s’autoexigeixen els propis empresaris. Un exemple: no és congruent que a nivell de competències es demanin al treballadors les ACTIC mentre una gran majoria d’empresaris només es planteja l’ús de les TIC per a ús privat però no les utilitza per la gestió de la empresa. El mateix podem dir d’altres competències instrumentals específiques com ara els idiomes. I no s’hi val allò de “a cal ferrer ganivet de fusta”.