En els darrers temps proliferen les guies pel tractaments de les notícies en els mitjans de comunicació. Sembla ser que no n’hi ha prou amb fer la carrera de Periodisme o similars atesa la persistència, poc correcta,  en la manera de donar les notícies, al meu entendre no tant per deixadesa sinó per raons culturals.

Com a exemple serveixi les guies que s’han editat per escriure noticies sobre temes de  salut mental o  de tractament  de la diversitat en el mitjans de comunicació. Altres col·lectius, com els docents, s’hi afegeixen  i reclamen  un abordatge objectiu sobre les notícies referides a la institució escolar.

L'Institut Català de les Dones, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya treballen, des de fa poc,   per a millorar el tractament de les dones en els mitjans de comunicació de Catalunya.

El Dia contra la violència masclista  és un bon moment per reflexionar sobre el paper del  mitjans de comunicació vers la dona recordant allò de que els mitjans de comunicació  no són un mirall de la realitat sinó una construcció de la mateixa,  d’aquí que es digui “la realitat no la veiem perquè amb ella veiem”; ens agradaria  pensar que els mitjans de comunicació tenen  una mirada universal i neutra en les notícies però sabem que és una mirada cultural,  ideològica i sobretot androcèntrica; la dona  segueix  subrepresentada en l’ofici de comunicar.

En el cas de la violència contra les dones encara persisteix un model de notícia que té més a veure amb “El Caso” amb notícies del tipus  “Joan mata a la seva dona”que  causen  un impacte  més aviat visceral, mentre el que cal, en realitat,  és que les notícies causin  un impacte a les neurones. Les noticies solen presentar-se  com un fet inevitable (accident, crim...) imprevisible i incomprensible (en tv. és molt visible amb les  entrevistes amb els veïns  que gairebé sempre  mostren la seva estranyesa amb el que ha succeït); d’aquesta manera, la impressió que deixa la notícia sobre el ciutadà és que són uns fets que cal acceptar. A més les noticies van guarnides amb frases con “ el marit era molt gelós”, “estaven en procés de separació”, “tenien problemes econòmics”, “tenia una ordre d’allunyament”, “tenia problemes psicològics , de drogues o de alcohol”. Es a dir s’esgrimeixen tot un seguit d ‘indecents justificacions que desculpabilitzen l’home botxí davant la  víctima dona.

El qui, què, com, quan,  per què i on de la notícia es queda ancorada en el “per què” i obvien el “com”per inflar l’espectacle públic de la violència cap a les dones. La noticia es presenta com una reconstrucció del delicte a partir de persones com l’advocat defensor de l’home o els veïns, en definitiva es posa més èmfasi en l’home que exerceix la violència sense recavar informació sobre el com va succeir. La  manca d’equilibri informatiu és evident; si almenys afegissin  informació pràctica,com ara, en tv.,   que apareguessin els telèfons d’interès per a les dones.... la notícia es salvaria una mica.  

Per acabar-ho d’adobar, “llacets blancs” que per sort no van arrelar  i “comptador de víctimes”  com es fa amb el terrorisme que a la fi només contribueixen a homogeneïtzar les noticies i rebutjar el context.   

I ja que parlem de mitjans de comunicació... una periodista explicava en una conferència que  el diari més llegit d’Espanya ingressa per anuncis de sexe 13.000 euros diaris és a dir uns 5 milions d’euros anuals (!!??).  Ara ja sabem qui és el proxeneta més ben pagat del país.