Apa-li, ja som campions del món. Arxiguanyadors d’una competició planetària de la que, pel que sembla, a sud-Amèrica la tenen com el gran paradigma del que ha de ser un autèntic campió. Però aquí no. Aquí les coses no van així. Home, hauríem de ser sincers.

Hi ha pocs barcelonistes que quan comença la pretemporada s’imaginin que hem de bolcar tots els esforços per guanyar això que hem conquerit aquest diumenge. Pocs, mmmmmmm, potser cap. Un parell de frikies si molt m’apureu. Al capdavall, aquest campionat del món clubenc no deixa de ser un Carranza traslladat a l’hivern. Una competició d’un partit i mig que s’enllesteix ràpidament. Molt ràpidament.

Ara bé, malgrat que el que hem guanyat tingui el mateix rangle que el Trofeo Linense, per arribar-hi cal ser campió del torneig continental. I aquí és on canvien les coses. Això sí que són paraules majors. El Mundial és igual que un Gamper. Però un Gamper que ha hagut de passar per una selecció esplèndida on només els millors hi han pogut arribar.

I és que al cap i a la fi aquest Mundial no deixa de ser un premi per a tots els equips que s’han guanyat a pols la possibilitat de jugar-lo. I això sí que té valor. Un gran valor. Un valor immens.