Doncs ja està. El CF Igualada ha salvat la categoria i encara que s’ha patit fins al final, i després de fer una feina de mínims, no deixa de ser una efemèride per celebrar-la. La temporada que ve els igualadins tornaran a militar a Primera Catalana, que en definitiva és la categoria que hauria de ser la natural per al CFI si Martí Alavedra no hagués fet una espècie de miracle ascendint de la Preferent a Tercera Divisió un equip que portava deu anys deambulant per una categoria del futbol regional.

O sigui, que afortunadament tindrem una temporada més per poder veure un futbol més que digne i que està mantenint una espectació també molt més que interessant si fem una ullada a les graderies de la resta de camps d'aquesta divisió.

Però, ara que ja estem salvats i que podrem planificar la nova temporada amb molta calma és el moment de posar fil a l’agulla i no deixar res per a la improvisació. Ens convé molt confeccionar una plantilla sòlida en què el ball de jugadors d’entrada i sortida sigui el menor possible; particularment confio plenament amb José Luis Ruiz, un entrenador que encara que se li pot discutir la posada en escena sempre s’ha mostrat prou coherent. Si més no, l’equip ha fet una gran segona volta i si acaba quedant-se i manté el gruix de la columna vertebral, té moltes possibilitats de continuar amb aquest tarannà. Arà bé, si és cert que al terreny de joc s’ha d’estar molt engrescat, no s’ha de deixar de banda que cal convergir cap a la cohesió social d’un club de futbol que com més dividit estigui més números tindrà per acabar baixant.