Quan en una lliga un equip destina totes les forces a salvar la categoria i guanyar un únic rival és que tenen un problema, l’equip i la lliga. Veure l’Espanyol, el Numància, l’Oviedo o l’Extremadura abocar la vida esportiva únicament a guanyar el Barça (encara que al final acabin en empat) és absolutament, de veritat absolutament, lícit. Però fa un flac favor a la competició.

Ahir es va tornar a demostrar que la Lliga BBVA –i no parlo només per l’Espanyol- viu en un estadi constant de competència deslleial. No té cap sentit que equips amb pressupostos de 450 milions d’euros hagin d’enfrontar-se sistemàticament a clubs que amb prou feines arriben als 60 milions. Així no es pot jugar. Per què? Doncs simplement perquè estan barrejant ens que compten amb aspiracions diferents.

Continuo dient que de lícit n’és, i molt, i ho reitero. Entre d’altres coses perquè des del gremi (LFP¹) es permet. I si entréssim dintre de l’ètica estrictament empresarial, segurament també. Però és que aquí estem parlant de resultats esportius. De clubs que tenen les mires posades en llocs diferents i que acaben lluitant, pràcticament sempre, per distints objectius. Ho explicaré més fàcil encara tot posant d’exemple les grans superfícies. ¿Oi que hi ha unes lleis que no els permeten obrir quan vulguin per no molestar les botigues que han de lluitar com puguin per donar un servei que no té res a veure amb els poderosos? ¿I que alguns articles no es poden rebaixar a la babalà com passa amb els llibres per no perjudicar els petits establiments? ¿Perquè mentre que les unes tenen recursos fàcils per triomfar les altres han de fer mans i mànigues per competir amb les grans? Doncs a la primera divisió del futbol estatal hauria de passar el mateix. No és possible que hi hagi equips que puguin destinar l’existència a esforçar-se per poc més de 40 partits i dues competicions mentre que d’altres tinguin la vida marcada a disputar 60 partits i sis competicions. Això, de debò, no és normal.

Als Estats Units, l’esport professional el tenen com una gran empresa que ve condicionada amb una pila de lleis i sempre pel bé de la lliga, els equips i el consumidor. A la gran competició de futbol americà (NFL²), els diners del marxandatge, de les entrades o de les televisions es reparteixen (gairebé) de manera equitativa. Ja sé que si apliquéssim aquí la dinàmica nord-americana qui més hi perdrien serien el Barça i el Madrid. Hi posarien una limitació salarial –al beisbol professional, la gran competició que més s’assembla al nostre futbol, no n’hi ha i per això els New York Yankees, com fa al Madrid de Florentino, fitxa sempre a tort i a dret els millors jugadors- i procurarien que els equips petits fossin cada vegada més grans i els de dalt cada cop més petits. Però al capdavall aniríem bé. La imaginació dels dirigents i dels afeccionats serien cada vegada més condicionants.

Així doncs, deixem-nos de punyetes. Posem les cols amb les cols i els naps amb els naps i comencem a col·locar les bases per fer una Lliga Europea de Futbol com Déu mana on només els millors sempre juguin contra els millors. Públic, empreses, anuncis, televisions i, si m’apureu, els equips grans i petits hi guanyarien. I us ho asseguro, el Barça seguiria sent el Barça i l’Espanyol, l’Espanyol. Jugarien en competicions diferents però tots plegats hi guanyaríem.

1 Lliga de Futbol Professional. És l'associació de clubs del futbol professional espanyol que gestiona les llgues de primera i segona divisió i que malgrat que pertany a la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) funciona com a entitat autònoma.

2 National Football League. És la lliga professional de futbol americà als Estats Units. Una entitat privada que gestiona els 32 equips, quasi tots a manera de franquícia i com a competició tancada.