La lliga espanyola de futbol, com qualsevol ecosistema, sempre ha tendit a igualar-se. Hi ha una xarxa tròfica amb un parell o tres d’elements que dominen la situació i que sempre han tingut cura de mantenir-s’hi. És difícil que elements acabin deixant pas a la resta. Com que la vida d’aquesta competició és molt llarga, i ja ens acostem a la centúria, amb més o menys mesura hi ha hagut de tot. Però també, com li passa a l’aigua amb l’oli, aquest sempre queda per damunt d’aquell. I aquí és on rau el problema de tot plegat. Si la situació hagués continuat igual, ara la lliga espanyola hauria tendir cap a una desacceleració dels de dalt. Segurament l’Atlètic de Madrid ho farà. La història ens diu que, malgrat alguns anys a l’infern, ha guanyat prou lligues (9, per les 21 del Barça i les 32 del Real Madrid) per continuar lluitant-ne per una altra. Però la mateixa història, i el que succeeix a l’actualitat, també ens diu que als matalassers els costa mantenir la pressió en moments decisius. El que no queda clar és si el Barça patirà aquest alentiment. De moment, sembla que aquest equip va tan embalat que és capaç d’acabar sense perdre al final del campionat. I no perquè tingui un fenomen com el Messi; sinó perquè l’engranatge és tan perfecte que si se li trenca un pinyó l’acaba suplint amb un d’encara millor.

Suposo que com que res no és etern, al final tot tornarà a lloc. Però com a gran depredador, aquest Barça del segle XXI encara té prou força per continuar lluny de les preses que té per sota. I com continuï així, se’ls pot cruspir a tots abans que arribem al febrer.