Arriba un moment que un no sap què fer, si sortir al carrer abans d’hora i autoproclamar-se campió d’Europa per la cara o estar-se capcot a casa tot esperant que la providència ens vagi fent favors en comptagotes. Sí que és veritat que ens cal un punt de prudència i que s’ha de ser respectuós amb els rivals i que no es pot dir blat i que bla, bla, bla… però, punyeta, tampoc no cal que tota la vida haguem de ser mesells i ens haguem de reprimir de totes les situacions. Que prou desgràcies ens cauen a la culerada per anar escatimant celebracions!!

La setmana passada en un acte d’espontaneïtat, l’estadi va corejar el “sí sí sí, nos vamos a Madrid” –en català sonaria igual; però ves què hi farem-, tot just després de golejar l’Stuttgart en un festival de força i talent. El més que respectable del Camp Nou va començar a desfogar-se en un exercici on primava l’emprenyamenta per damunt de l’eufòria. És veritat, les possibilitats de caure a les primeres de canvi contra l’Arsenal existeixen i, per descomptat, són molt altes. Però el que passa és que aquí no es cridava per xuleria, es bramava per ràbia. Una espècie de sarcasme generalitzat encarat cap a una gent que des de temps immemorials ha ningunejat aquest club i, per extensió, aquesta nació. Tot un col·lectiu anònim que ha volgut deixar clar que només hi ha un equip que pot representar el seu estat.

Diuen que aquí barregem equip i país? Ha! Qui digui això li convé fer un repàs a les hemeroteques i fonoteques de les espanyes. Allà sí que confonen què és la pàtria. Només cal veure què succeeix quan el Madrid deixa de jugar la Champions: Que torna Muhammad Ali*.

*Llàstima que no sigui veritat, que tan sols hagués estat una entrevista del Marca a doble portada el mateix dia que el Barça jugava la tornada dels vuitens de final de la Champions. La boxa pesada actual s’ho mereixeria.

PD: Acabem d'assistir a una de les pàgines memorables del barcelonisme. Si encara recordem els cinc gols de Clares (al València) i Krankl (al Rayo), la genialitat de Maradona contra el pobre San José del Madrid que va quedar encastat contra el pal, la brillant trencada de cintura de Romário a Alkorta en un cinc a zero fabulós, o el salt de llagosta de Cruyff tot emulant Samitier davant Miguel Reina, el pare de Pepe del Liverpool, al Vicente Calderón, avui acabem de viure i veure una de les noves pàgines del barcelonisme amb un gol de traca i mocador de Leo Messi a La Romareda que, no ho oblidem, amb només vint-i-dos anys, està situant-se al capdavant dels autèntics cracks del futbol mundial de tots els temps. Nano, estàs a punt de fer història, si no és que ja l'has fet.