Us asseguro que no demano cops d’efecte. Ni tan sols vull una persona que faci soroll només per fer-se notar. És més, fins n’espero el contrari i tot; prefereixo un home que sense crits sigui capaç d’aconseguir els objectius que s’ha marcat.

Però tot plegat posat amb una mica de sentit comú. Si Sandro Rosell hagués triat (i aconseguit) ser President de la Generalitat, podria haver aplicat el lema dels fets i no les paraules proposat al seu estil. I si hagués volgut (i aconseguit) ser president de l’estat, hauria pogut utilitzar el seu propi tarannà. Però noi, el Rosell ha escollit el futbol. I aquí, a diferència d’altres estadis, les paraules serveixen més, sembla mentida, que molts fets que costen massa d'arribar.

Em sap molt de greu, però mentre que no passin dos o tres-cents anys, el President del Barça haurà de fer, mal li pesi a qui li pesi, de President del Barça. I si a l’equip li manlleven set jugadors de la primera plantilla per anar a jugar un partit de costellada a l’altra punta de món tres dies abans del primer enfrontament oficial, el President blau-grana ha de sortir a la palestra, si més no, a demostrar que les coses no es fan d’aquesta manera i que a Can Barça la llei de l’embut ja no funciona com abans. I naturalment, tornar a deixar clar que si els jugadors cobren una morterada és perquè els clubs els la paguen, i no pas la federació. Per si no havia quedat clar.

El meu bon amic José Manuel Torrecillas em suggereix que tingui paciència i que li atorgui els cent dies de gràcia corresponents (en porta quaranta-cinc) que qualsevol mandatari es mereix. Però tot i que li dono absolutament la raó, m’hagués agradat veure Sandro Rosell palplantat a la porta de la Reial Federació Espanyola de Futbol exigint explicacions a qui correspongui. Per això, o per què el Wenger de torn no deixa marxar el Cesc malgrat que el del Maresme només volgués jugar aquí: o fins i tot veure’l parlant tranquil·lament de futbol amb un Del Nido que cada vegada se’l veu antiamerengat i més aculerat.

D’acord, d’acord, algunes d’aquestes coses només les fan els fanàtics. Els que volen figurar de cara a la galeria per guanyar-se els galons a base de crits i soroll. Els que prefereixen mostrar les seves dots tot ensenyant les urpes i no les càbales. Els que els agrada mostrar les dents… Però amics, insisteixo, Sandro Rosell ha preferit el futbol. I com diu la meva tieta, en un esport que es juga amb els peus es normal que s'actuï amb els peus. Per això, Sandro, si us plau, fes del nostre President. De la que a base d’història s’ha convertit en una entitat modèlica arreu del món. De la institució de la que no podem deixar de pensar ni de somiar.

Des d'aquesta tribuna insisteixo una vegada més que no et vaig votar. I per això mateix et demano que em facis quedar malament. No saps el que m’encantaria que el nostre club tornés a ser, com ha estat els darrers anys, el millor club. Repeteixo, fes-me quedar fatal. Retrata'm. Si us plau Sandro, no saps com m’encantaria. T'ho juro que ho escriuré.