El dia que el meu pare em va portar al Camp Nou per primera vegada ja sabia que el que veuria no tenia res a veure amb la realitat del meu imaginari. Va ser un 3 de març de 1974, dues setmanes després d’aquell altre 0-5 històric del Bernabeu, i  aquell dia el Barça va aconseguir superar un rècord d’imbatibilitat que perdurava d'unes quantes temporades però que després es quedaria més llarg del que ningú no s’esperava.

A aquelles altures de lliga el Barça de Cruyff ja no sorprenia gairebé ningú. Potser als de la meva generació sí, els que amb deu anys a punt de fer-ne onze ens passàvem totes les hores escolars canviant-nos cromos i comprant-ne amb desfici amb l’única esperança que sortís aquell que no hi era mai. Segurament a causa d'aquell mercadeig, allà ens van recomanar que no duguéssim cromos de futbol al col·legi, no fos cas que acabéssim col·locats de tan opi poblacional i alhora perquè algun d’aquells professors de l’època franquista pensés que aquell Barça suposadament futbolístic ens pogués conduir cap a unes idees subversives que, a punt de començar la pubertat física i intel·lectual, no ens convindrien per a la nostra bona salut mental.

I és que és cert. Aquell personatge ens ho va regirar tot. A l’hora del pati els companys de cursos superiors ens explicaven tot de metàfores que fusionaven el barcelonisme amb el catalanisme. Nosaltres, naturalment, estàvem més pels gols que marcaven Sotil o Reixach, però mica en mica estàvem aprenent unes consignes que mai no vam oblidar. Que si la bandera del Barça representava la catalanitat, que si li va posar al seu fill Jordi, només per tocar els pebrots a la dictadura, que si a Holanda es vivia amb una llibetat que no teníem aquí... En aquells anys segurament encara no sabíem de què anava tot allò que ens explicaven els més grans. Nosaltres continuàvem embadalits amb els driblatges que aquell monstre mullava als rivals que no pas amb les connotacions polítiques que se li pretenien i que després vam saber interpretar.

Això sí, era tanta la meva admiració pel personatge que a mitjan 74 jo ja ho tenia pràcticament tot. La Trinca advertia de la persuasió consumista que desprenia aquell home amb allò de llibres, ninotets, pòsters, discos dedicats, pintures i calçotets, però el cert és que jo ja els tenia tots: un exemplar de Josep Maria Casanovas, titulat Cruyff, una vida por el Barça; un pòster immens, que no sé d’on havia sortit inclòs en la capsa d'un puzle de l’empresa Papirots, d’unes poques peces que amb firma inclosa havia muntat en menys de mitja hora però que tenia penjats amb un munt de celo a la paret; un nino inflat que s'adheria amb una ventosa; el disc Azul y grana, cantat pels jugadors del Barça amb una lletra poca-solta -anys després vaig comprar en una fira del col·leccionisme l’Oei, oei, oei (Dat was me weer een loei), que Cruyff va registrar a Holanda el mateix any en solitari-, i per suposat uns calçotets dels igualadins Jim i les pintures badalonines Bruguer que, com a bon culer, obligava els meus pares a comprar-les en exclusiva, no fos cas que de fer servir Titanlux traís el barcelonisme.

El dia que el meu pare em va portar al Camp Nou un 3 de març de 1974 jo ja tenia una bona idea del que representava el barcelonisme i què significava Cruyff. El que no sabia era que tot encara estava per descobrir.

RIP, potser l’únic ídol que he tingut.