Ara que ens hem posat les mans al cap perquè algú va explicar que un tal Balotelli va estar a la Masia ara fa uns anys i que hem repescat un altre tal Jordi Alba amb un muntant sobre la taula de catorze milions d’euros, també és moment de recordar que entre la multitud és força fàcil anar agafat de la mà de la providència, però de la mateixa manera, espifiar-la. Fins i tot vam tenir a prova el Bekham quan encara era un nen. És clar que aleshores ni era un Spice Boy ni venia samarretes de cap mena.

És molt probable que el cas del Jordi Alba es pugui semblar als de Cesc i Piqué, dos fills pròdigs que van tornar a la casa i, encara que va ser maneres diferents, han acabat adaptant-se a un joc que ja coneixien. Perquè això es del que es tracta. Que tot el que s’ha fet de petit es pugui retenir de gran. Ara bé, de la mateixa manera que la gent alaba els directius i entrenadors que van apostar pel Messi, tampoc no cal recrear-se amb la filera de futbolistes que els vam contractar per fer-nos grans i que l’únic que van aconseguir és sortir per potes de l’entitat. Al capdavall, tot funciona tan ràpid que les decisions s’han de prendre amb una immediatesa tan acurada que irremeiablement t’aboques a la glòria o al fracàs pràcticament a parts iguals. En el seu moment, el fitxatge d’un semidesconegut Stòitxkov va sortir molt bé; el del Goikoetxea del Barça també i, si m’apureu, el del Koeman, flirtejat pels dos Madrid alhora, també va acabar funcionant.

Però, ¿i els que no van acabar de rutllar? ¿Què hagués passat si quan ja estava fet algú s’hagués desdit que l’Ibrahimovic recalés a can Barça i hagués continuat triomfant a l’Inter? O fins i tot, si aquell Bogarde que havia passat sense pena ni glòria pel Milan, hagués anat a parar a l’Ajax, via Barcelona i, ben acompanyat, s’hagués convertit en un estendard de la defensa. Tenim tendència a recordar-nos de personatges com Romerito, Escaich, Kodro, Korneiev, Henrique, Hleb i molts d’altres; futbolistes que figuren en l’ideari del que no ha de ser i d’igual manera tendim a fer escarafalls quan jugadors que al seu moment no van quallar en l’esquema d’un entrenador o un director tècnic, tornen a casa i acaben fent-se un lloc entre els referents mediàtics.

Estic absolutament a favor de refitxar jugadors que en un moment determinat no van ser el gust dels tècnics i que van anar a parar a un altre club. No em fa res que hagin tornat ni el Piqué ni el Cesc ni l’Alba. És més, tampoc no és dolent que aquests futbolistes s’hagin format a un altre lloc i que hagin tornat en la immensa plenitud. Aneu a saber si no hauran estat ben invertits els calers que s’hi ha abocat. Potser algun dia tornarem a fitxar l’Adrià Carmona. Si triomfa amb el Milan, ves que no en fiquem un altre a la llista dels vellvinguts.