La 2010-11 passarà a la història per ser la temporada en què el Barça es va haver de conformar en guanyar una Lliga, i potser una trista Champions, però no va poder guanyar el Pitxitxi que es va endur un paio que passarà a la història del món mundial del futbol. El Cristiano de torn s’endurà aquesta temporada, i passarà als annals balompèdics, en haver trinxat els rècords dels que tenen més antanys que els rebesavis del Pau dels Hostalets. Si nois, quina gresca s’han muntant a la meseta. Quina follia col·lectiva s’ha viscut en uns indrets on la consecució de la Copa del Rei i el macropremi dels més grans golejadors han conviscut amb la celebració, amb cercavila inclosa, dels més millors dels temps presents, passats i futurs.

Ara bé, el més important és que aquests nois de la casa blanca s’han convertit en els garants del patriotisme i, sobretot, de les coses ben fetes. Només d’aquesta manera es pot entendre que en aquells paratges tothom es desvisqui per mirar que cap delinqüent es quedi sense càstig i els que insulten i agredeixen es quedin impunes. S`ha de fer valer el que convingui per aconseguir que el bé, això és molt important, que el bé es quedi sempre per damunt del mal.

Ah!, i un avís per a qui correspongui. Que tremoli l’enemic, que la temporada vinent aquest paio pitxienc passarà dels seixanta gols i es consolidarà com l’artista més genial que hi ha hagut mai al damunt d’un terreny de joc. Potser l’any que vinent tornarem a guanyar la Lliga, la Champions, i vés a saber, si la Copa també cau. Però el Pitxitxi, ai el Pitxitxi; aquest ni l’ensumarem.