Doncs si fitxem el Cruyff tindrem part de la feina ben encaminada. La candidatura de Jordi Casals per entrar a formar part de la Federació Catalana de Futbol deixava ben clar que la selecció tindria un pes important en el seu programari. I, de moment, quan fa un només tres mesos que el flamant president mana, sembla que en aquest apartat no ens han enganyat.

Ja sé que un dels motius pel que els clubs van elegir aquesta candidatura va ser perquè calia ajudar el futbol modest, un fet que personalment secundo i que per això sóc del parer que la selecció hauria de regir-se des d’un departament ben allunyat de la federació. Vaja, dintre d’un organisme autònom que no fes ombra el futbol del carrer, el que no surt als diaris estatals. Però com que això serà molt difícil d’aconseguir, si assoleixen que la selecció se’n surti, benvingut sigui.

Però això que deia, que si fitxem el Cruyff tindrem part de la feina, més que ben feta. En un país que ens costa fer un pas de qualitat, contractar una figura com aquesta és doblar en un sol pas tot el que s’ha fet en més de deu anys. És possible que no ens adonem què representa aquest bon home, però un futbolista/entrenador/mediàtic que porta prop de quinze anys allunyat del futbol i que amb una sola declaració acapara les portades dels diaris de mig món, és que ha de ser un ésser superior.

Johan Cruyff va batre rècords quan va debutar el 73 com a jugador a la lliga amb aquell 4-0 contra el Granada; va fer plorar molta gent quan va decidir plegar després de la final de Copa contra el Las Palmas, el 78, que obria el camí per arribar a la ja cèlebre final de Basilea. Va deixar tothom bocabadats quan després de tornar com a entrenador, va acabar triomfant a la banqueta blau-grana aconseguint per primer cop una Copa d’Europa que semblava que només la podia guanyar el Madrid; i va fer indignar un camp sencer, amb aquell famós partit contra el Celta del 96 amb les més d’un centenar de pancartes que hi havia al Camp Nou contra el president Núñez després que aquest decidís fulminar-lo, el dia després d’una nit plena d’amenaces divines i vols de cadires i que van desembocar en la que ha estat possiblement la mocadorada més bèstia que s’ha vist mai en un camp de futbol.

Sí amics, sí. Fitxar Cruyff és, sens dubte, la decisió més assenyada però alhora arriscada que es pot arribar a fer. Perquè si el que volem és projecció, amb aquest home, la tenim assegurada.