La setmana que ve comença la pretemporada per a un Barça que té la mirada posada a continuar sent un referent mundial. Allò que s’havia intentat amb els fitxatges de Maradona, Schuster, Romário i companyia ara s’ha de tornar a convertir en la realitat més absoluta i mantenir el que hem aconseguir aquests darrers anys.

Perquè no n’hi ha prou en ser el millor durant dos, tres o deu temporades. En el futbol, el límit continua sent el cel; encara que el present ens hagi ajudat a surar per damunt de l’Olimp, el futur mai no ha de ser l’enyorança de l’ahir.

Ara bé, encara que tinguem Neymar, mig Thiago Silva i un munt de referents de l’estereotip de la millor classe mitjana, avui volia fer una reflexió sobre el que lluirem d’aquí quinze dies o tres setmanes quan disputem els primers amistosos de la pretemporada. I és que enguany ens vestirem de vint-i-un botons per demostrar al món que si portem una samarreta amb un piló de ratlles vermelles i grogues és perquè tenim una bandera que ens convé hissar-la als quatre vents i exposar-la a tots els aparadors mundials sense que no n’hi quedi cap racó.

Sí, és cert, m’omple d’orgull que el Barça llueixi una senyera com la nostra, per molt que el Sant Andreu, el Vilafranca, el Manlleu o el València ja l’haguessin exposat des fa una pila d’anys. Però sabeu què? Trobo a faltar una samarreta blanca immaculada com la que exhibeixen la majoria dels equips de qualsevol dels esports, siguin nord-americans, sud-africans, europeus o de vés a saber d’on. Us asseguro que això no seria cap sacrilegi. Ja hem estat molt de temps sense lluir cap color albí perquè crèiem que d’aquesta manera seríem més antagònics que el nostre etern rival. Però és que ni així. Perquè encara que posem els nombres de color groc, cisem qualsevol blanc de la roba o ens estampem els noms en daurat, continuarem duent un tros nivi a la Creu de Sant Jordi del nostre escut i, per tant, aquest color mai no el podrem llevar.

Des que el 1992 la marca Kappa va substituir Meyba i va instaurar una maleïda ratlla blanca a l’altura del pit, tothom vam embogir. Vam pensar que aquest cony de ratlla significava trair tota una tradició i que ens llançàvem als braços de l’enemic. Sense recordar que eliminant aquest color no ens allunyàvem més del Madrid, sinó que ens oblidàvem que el primer pantaló que vam dur era blanc, que als anys 80 vestíem d’aquest color a domicili en els partits més importants i que Cruyff va vestir-se d’aquesta manera quan va aterrar com a entrenador i ens va conduir a les pàgines més màgiques de la nostra història. Lluir la bandera catalana és un fet més que encertat. Anar de blanc encara seria més; significaria manllevar-li una exclusiva que no li pertoca al més etern rival.