S’ha posat de moda apostar a favor d'una defensa aferrissada de Pep Guardiola. Una defensa a mort. Queda clar que el que ha fet aquest home és prou important com per anar a Canaletes a celebrar que tenim la renovació emparaulada. Però no oblidem que ni aquí ni enlloc no hi ha ningú que sigui totalment imprescindible. Ni Guardiola, ni Cruyff ni cap dels entrenadors que han estat capaços de rebentar rècords; de la mena que siguin. Perquè si no, mai no podrem entendre per què sempre hi ha algú que trenca el registre de l’anterior. Per impossible que sembli.

Podem fer un salt enrere en el temps. Dos anys i mig, per exemple, quan Guardiola va fitxar pel Barça B el juliol del 2007. Ja aleshores, la contractació del bagenc no va acabar de ser tant il·lusionant com s’esperava. Sí, tornàvem a tenir a casa un dels millors jugadors de la història del club, a Laporta no li queien els anells i incorporava a l’entitat el que hagués estat secretari tècnic si Bassat l’hagués superat a les eleccions del 2003 i sí que és veritat que amb l'equip que hi havia, s’intuïa que per poc que fes, el segon equip blaugrana tindria tots els números per lluitar per tornar a pujar a Segona B i sortir del pou de Tercera on hi acaba de caure incomprensiblement. Però res més. A la presentació no hi van haver ni globus, ni confeti ni cap mostra de celebració. De Guardiola es va dir que se’l fitxava més per afegir glamour al B que per l’esperança de pujar l’equip a una categoria superior. Ves per on.

I ara anem-nos-en cap a enrere un any i mig. Quan Guardiola fitxa pel primer equip. Feu memòria? Va ser aquells moments en què Rijkaard acabava de marxar capcot de Can Barça, quan la situació del primer equip estava totalment enrarida i les apostes per fitxar un tècnic estaven encapçalades, ni més ni menys, que per Mourinho. Us recordeu d’aquells moments? Jo sí. Guardiola va aterrar a Can Barça on l’esperaven una pila de retrets. Des que ni sabia portar un vestidor com el blaugrana, passant perquè no tenia prou experiència en el gran futbol i acabant perquè li faltava caràcter. I encara podem fer un petit salt cap endavant i situar-nos en el moment que el flamant Barça de Guardiola acabava de debutar amb derrota al camp del recent ascendit Numància i, a la segona jornada tot emulant els fracassos de la temporada anterior, tan sols podia treure un trist empat contra el Ràcing a l’estadi. En definitiva, un desastre i una previsió molt poc optimista.

I novament en l'actualitat, podem (i hem) de congratular-nos tot el que ens ha donat aquest home. Però també és moment de reflexionar i pensar que mai no es pot donar un xec en blanc a ningú, es digui com es digui. Guardiola se’l recordarà per les sis copes del 2009 i tant de bo per un parell més del 2010. Però compte, perquè el futbol és molt ingrat i els afeccionats tenen memòria de peix. El que abans era excepcional es transforma massa ràpidament en desastrós. I si ara ens posem a beatificar aquest entrenador, ves que d’aquí quatre dies no haguem de començar a rumiar qui l’ha de substituir. O que acabi sortint per la porta del darrera. Sort que em fa l’efecte que ell mateix ja ho sap.