Es veu que hi ha una preocupació absoluta perquè el Barça no rutlla. Com que el trident, el mig camp, la rereguarda o fins i tot la porteria fan patir, sembla que el món del barcelonisme s’hagi d’acabar. Vaja, que tot plegat fa olor que el maleït final de cicle que tan anomenen per allà al mig ja el tenim a tocar.

Tanmateix, a vegades cal fer un pas per la història familiar per adonar-se que el que sembla impossible que s’arregli, sempre (un sempre que hauria d’anar amb majúscules) acaba tornant a funcionar. Caldria fer una ullada al que va succeir a mitjan 1942 per adonar-se’n que la situació futbolística que es vivia aleshores sí que era per posar-se a tremolar. I és que aquella temporada ha estat una de les més atziagues que ha viscut el barcelonisme en els cent disset anys que porta de vida. És veritat que s’acabava d’instaurar el franquisme i que tot just havia finalitzat la guerra civil. Però allò que després seria de conseqüències molt negatives per als culers no va tenir res a veure si no fos perquè el joc anava de mal en pitjor.

El Barça havia fet una campanya lamentable i al final de la primera volta d’aquella lliga era quart per la cua a tres punts del descens directe. L’entrenador Ramon Guzmán ja no sabia què fer i quan faltaven nou jornades per acabar el campionat, la directiva el va destituir. Al seu lloc hi van col·locar Pepe Nogués, un jove que s’acabava de retirar com a porter blaugrana i que havia decidit que el seu destí estava encaminat a dirigir des de les banquetes. A partir d’aleshores el joc va canviar i el Barça va començar a guanyar partits i a exhibir un futbol sublim. Per desgràcia, no n’hi va haver prou i el Barcelona va acabar en zona de promoció, de manera que li calia disputar una final a vida o mort per no baixar a Segona Divisió.

Com que aquell joc dels Mariano Martín, Raich, Balmanya, Escolà, Sospedra, Bravo o Rosalén no era gens dolent l’equip va començar a guanyar partits a la Copa, que acabava de començar tot just finalitzar la temporada de lliga. I vet aquí que de fer el préssec en els primers enfrontaments va passar a superar eliminatòries a dojo fins arribar a la gran final. Tot plegat, va desembocar en què el Barça del 42 hauria de disputar dues finals a partir únic i al camp del Madrid en dos diumenges seguits. La primera va ser a la del Generalíssim on es va haver d’enfrontar contra l’Athletic Club, un dels equips més destacats del moment però a qui va aconseguir derrotar per 4 a 3 en contra de tots els pronòstics. I després va arribar l’altra. La de la fatídica promoció on gràcies a haver demostrat que podia ja guanyar qualsevol rival, el Barça es va imposar al Múrcia per un claríssim 5 a 1, el que li va servir per respirar perquè acabava de mantenir-se a Primera Divisió. La manera de fer s’havia capgirat com un mitjó i a partir d’aleshores, amb permís de l’autoritat, l’equip va començar a replegar títols i a demostrar que continuava sent un dels més grans del futbol.

Vaja, que veient el pa que s’hi donava en la que era la pubertat del futbol estatal, bé podem dir que ser tan sols 6 punts per sota del líder no són res. Com que encara queda moltíssima lliga, és el moment de pensar que tal vegada ‘no estamos tan mal’.