Ja se sap que cada vegada que acaba una temporada arriba el moment de començar a posar notes. Aquesta és una d’aquelles pràctiques en la no se n’escapa ningú; més que res perquè al capdavall sempre és necessari fer una crítica (i autocrítica) del que s’ha dut a terme. Entre d’altres coses perquè va molt millor fer les anàlisis un cop s’ha acabat tot, que no pas fer-ho de manera improvisada enmig de la temporada.

És per això que el Proinosa Igualada necessita marcar-se el rumb del camí que ha de seguir. També és veritat que per fer un balanç acurat s’han d’equilibrar molts ítems, i un d’aquests, potser el més important, és saber en quin lloc s’ha d’estar. I aquí és on el club igualadí ha de fer la reflexió més gran. Ara que l’entitat arlequinada està celebrant el quart de segle de la primera lliga de la història, que va significar el tret de sortida d’una etapa més que gloriosa, és el moment de pensar a on volem anar.

Ningú no vol jugar per perdre, i menys encara estar-se en un campionat per anar fent. El problema és que cada vegada tot és més complicat. Per moltes crisis que hi hagi, l’esport del màxim nivell sempre serà altament competiu; i això acostuma a voler dir que cal abocar-hi calers.

Sempre m’ha fet molta gràcia aquella màxima castellana encaminada cap al context esportiu que apunta que és millor ser cap de ratolí que no pas cua de lleó. Jo particularment me n’aniria dels cànnons correctes i m’encaminaria a la part posterior de la bèstia més gran. Vaja, que preferiria ser vuitè a l’OK Lliga en comptes d’acabar campió de la Primera Divisió Estatal. Que el que vull és estar entre els millors, jugar contra els cracs i, sobretot, saber que si acabo a dalt l’hauré fet molt grossa.

Que aquesta temporada no ha estat bona ja s’ha vist. Però pitjor va ser la de l’any anterior. Des de fa gairebé una dècada no guanyem un títol ni per casualitat, però al menys hi som per intentar-ho. I ara que el Barça té l’honor de ser l’únic equip que ha estat tota la vida a la màxima categoria de l’hoquei patins estatal, ja podem veure que aquesta OK Lliga és més complicada del que sembla.

Com que la temporada que ve tornarem a tenir gent jove que promet, ajudada pels cracs de la casa, ho podem tornar a intentar. I vagin a saber. Potser perquè hi som, al final caurà aquest títol.