Aquesta serà una nova temporada, després d’uns anys extremadament massa ben acostumats, que el Barça deixarà de tenir un equip d’entrenadors catalans i tornarà a estar dirigit per persones que, de moment, no coneixen la institució. No és res dolent, ni de bon tros. Una entitat que pretén ser un referent mundial no es pot permetre cap tipus de llicència que no sigui la d’escodrinyar el mercat en el més ampli dels sentits. Al capdavall, hi ha una sèrie de valors que només són benvinguts si els objectius principals es compleixen. I, de moment, guanyar títols s’anteposa a qualsevol altre tipus de virtut.

És cert, ens hem quedat orfes de catalanitat a la banqueta, però la història ens ha escrit que el que ha succeït en aquest darrer lustre no ha estat res més que una rara avis en el panorama culer. Els entrenadors de la casa mai no havien aconseguit res més que algunes lligues i copes esporàdiques o algun títol europeu per casualitats del destí. Perquè és cert, el Barça ha aconseguit èxits importants gràcies a jugadors del planter, però mai amb tècnics catalans. No cal anar gaire lluny per adonar-se què va succeir quan Carles Rexach es va fer càrrec de l’equip l’any 2001 i com va aconseguir esguerrar la plantilla, per molt que la final de la Champions s’hagués escapat per un sol gol. El problema és que per trobar entrenadors del país després d’aquest desastre ens hauríem de remuntar molts anys enrere quan Joaquim Rifé va agafar les regnes el 1979 després que Lucien Muller sortís per cames del Camp Nou amb una vergonyosa eliminació a la Copa del Rei al camp del València. Rifé sempre serà recordat com el tècnic de la Recopa de Basilea, però tan sols va haver de rematar la feina perquè el francès a qui acabaven de destituir ja s’havia encarregat de deixar molt ben encarrilat el pas a la final.

Ara anem encara més enrere per veure que del munt de títols que ha aconseguit el Barça, els entrenadors catalans hi han passat amb més pena que glòria. Salvador Artigues s’hi va estar un parell de temporades a finals del seixanta amb tan sols una Copa al seu palmarès, que per la seva fortuna s’ha quedat als annals com la final de les botelles que va guanyar contra el Madrid al Bernabéu l’any 1968. Gonzalvo II també compta amb una Copa del Generalíssim amb un efímer pas per la banqueta el 1963. Domènec Balmanya també atresora dos trofeus, una Copa d’Espanya i una altra de Fires, encara que com a entrenador va triomfar més al davant de la Roja que en l’equip blaugrana. I si anem encara més enrere ens podem trobar amb Josep Samitier que va aconseguir tan sols una lliga i es va poder mig redimir del seu pas pel Real Madrid.

I ara arriba el Tata. No és un dels nostres, però ja veieu que gestes com les que han fet Guardiola i Vilanova no n’hi ha. En aquest club si una cosa no ens pot faltar mai és fe i d’això ens en cal més que mai perquè la lliga comença d’aquí quinze dies. Que el que ha fet Cruyff, Rijkaard, Helenio Herrera o Daucik ho repeteixi Martino. Encara que només sigui la meitat del que van fer aquells.