Avui que el Barça torna a jugar el Gamper, un trofeu que encara que ha quedat maleït els darrers anys per culpa d’un calendari salvatge manté la figura del fundador, és el moment de pensar que si s'ha evolucionat per mal, també es pot fer per bé.

Aquest any el Joan Gamper arriba a l’edició 49a. Una data de vigília prou significativa perquè els responsables comencin a posar fil a l’agulla per trobar un model que s’adigui amb el que ha de ser un trofeu tan històric com aquest. Ben mirat, sembla mentida que s’hagi arribat tan lluny amb tants contratemps com s’han viscut en els darrers vint anys.

El Gamper va néixer el 1966 després de la iniciativa del president Llaudet que veia com proliferaven els quadrangulars o triangulars com el Carranza, el Teresa Herrera o el Naranja i anaven agafant un prestigi que el Barça encara no tenia. Posar-li el nom del fundador no deuria ser gens difícil per a un club que va intentar que el Camp Nou s’anomenés Joan Gamper, però com que en aquella època en ple Franquisme no es podia enarborar un home protestant que no havia traspassat de mort natural, el camp es va quedar en Estadi del Futbol Club Barcelona. És per això que el Barça es va decidir per confeccionar un torneig de prestigi, amb el nom del creador i amb els millors equips que jugaven dos partits, a quin més emocionant. Gamper ja havia tingut el seu homenatge en vida quan el 1913, després de plegar com a president del club, li van instaurar la Copa Gamper, un torneig llarg que tan sols es va disputar durant una sola temporada i en la que el Barça va acabar perdent a la final contra l’Internacional de Sants.

I ara ens trobem que aquell magne trofeu que es va instaurar en un moment en què les temporades oficials engegaven a mitjan setembre i que cada dimarts i dimecres de la tercera setmana del mes d’agost tenien la seva autèntica festa major, comença a anar-se’n en orris. Segurament el d’aquest dilluns serà un Gamper diferent, perquè entremig no hi ha hagut cap Supercopa ni cap prèvia europea i perquè gaudirem, encara que sigui efímerament, del fitxatge estrella de la temporada. Però l’any vinent, el del 50, aquell sí que ha de ser diferent.