Mai un Barça-Madrid havia tingut una connotació politicosocial com la d’aquest proper diumenge. En més de cent anys n’hem tingut de tota mena: des d’avorrits a més no poder, en què l’únic al·licient ha estat el nom del cartell, fins a autèntics partits del segle que ja perduren als annals del futbol. I no només pel que dura un partit o pels meravellosos gols que s’hi han marcat sinó per tot el que l’ha envoltat.

Diumenge viurem un episodi que segurament s’haurà d’escriure en un nou apartat. Els crits d’independència que vam sentir ara fa dues setmanes al Camp Nou es repetiran i amb altaveu. Ara bé, el que no deixa de ser curiós és que el que estem escoltant darrerament a tot l’estadi (encara que només sigui al minut 17 i 14 segons) ja existia molt abans. Crits d’independència s’escoltaven sovint a la primera graderia del Gol Sud qualsevol dia de partit entre els anys setanta i vuitanta en un moment on la UEFA no obligava els estadis a tenir totes les localitats amb seients. Aquell indret va ser un santuari d’independentisme on la resta de l’estadi observava els seus components com si es tractessin d’un autèntic reducte. Aquell va ser el lloc que als anys noranta el president Núñez va aconseguir clausurar i deportar els seus inquilins ben escampats al Gol Nord.

La primera graderia del Gol Sud va resultar ser molt més que un simple amfiteatre. A inicis dels vuitanta va aconseguir que en els moments tediosos tot l’aforament del coliseu blaugrana es posés a cantar i acabés amb les llargues estones de silenci que hi havia i que ara, desgraciadament, continuen existint. Abans que allà hi nasquessin els Boixos Nois, aquella primera grada de darrera la porteria al cantó de la Travessera on segons estiguessis emplaçat costava veure la porteria de l’altre cantó, va sortir un embrió autoanomenat Gol Sud Boys que va tenir moments de glòria impossibles d’oblidar.

I allà ja es cantava independència. Això sí, amb una tonada de sis síl·labes en comptes de les cinc que hi ha ara, coses de l’evolució. Ara bé, no es tractava d’un fet espontani. No era res més que la continuació dels orígens dels que parlava el president Rosell. Com aquell moment memorable de l’any 1925, en què el capità general Milans del Bosch (avi del colpista) va clausurar el camp de les Corts perquè el públic va xiular la Marxa Reial en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català entre el Barça i el Júpiter.

Ara fa trenta anys a la primera graderia del Gol Sud es cantava independència; diumenge es corejarà a tot l’estadi i com que es veurà per la tele, a tot el país.