La presentació de la nova samarreta suplent del Barça al Palau de la Generalitat, tot emulant la bandera catalana i exhibint-la arreu del món no deixa de ser un homenatge a tota la gent que ha representat el país des que a final del segle XIX algú va decidir fundar un club per jugar a un esport que estava fent furor entre els anglesos. I va ser a partir d’aquí, quan l’essència del barcelonisme es va expandir i va arribar a ser tot el que és en aquest moment. És veritat que quan en el moment que juguem partits europeus i quan mig món vegi els seus ídols amb aquest uniforme, poca gent sabrà què significa. Però també és ben cert que la pedagogia comença amb la imatge, i aquesta sí que prou important.

Ara fa uns pocs anys l’antic president Joan Laporta va tenir una curiosa iniciativa: posar la Senyera a la part posterior de la samarreta blaugrana. Aquesta va ser una mesura light comparada amb tota la varietat de banderes que van col·locar als estadis i uniformes dels equips esportius dels Estats Units poc després de l’11-S. Però la petita bandera catalana a la part posterior del coll va suscitar tot un seguit de repulsa entre els anomenats barcelonistes d’arreu d’Espanya que van voler demostrar que aquest Barça globalitzat ja no és només patrimoni català. Per a molta d’aquella gent que va posar el crit al cel, aquest ja és un equip més a prop de la idiosincràsia espanyola que la de la catalana.

I no hauríem d’oblidar-nos de tot el que ha succeït en els poc de cent quinze anys que fa que existeix aquest club. Ni de la clausura per mig any que va patir el camp de les Corts quan es va xiular la Marxa Reial quan tot just es complia el primer quart del segle XX i que va culminar amb l’exili del fundador Gamper; ni de l’assassinat del president Josep Suñol a les primeres setmanes de l’inici de la Guerra Civil; ni de les barbaritats que es van fer amb l’escut, quan als anys quaranta es van canviar les quatre barres verticals per una de dues horitzontals o la introducció d’un president afí al règim per intentar espanyolitzar el club, encara que Enrique Piñeyro, Marquès de la Mesa de Asta, va acabar dimitint després de veure com l’equip patia una greu manipulació que va acabar amb l’eliminació de les semifinals de la Copa del Generalíssim en un partit al camp del Madrid en caure apallissat per un vergonyós 11 a 1.

Tot això no són més que unes poques proves que portar la Senyera a la samarreta no és ni un sacrilegi ni una bestiesa ni una horterada. Tan sols és que ens ho devien. I molt.