L’any 92 vaig tenir la sort de veure en directe el llegendari equip de bàsquet dels Estats Units que amb raó es va batejar com el Dream Team un autèntic, i únic, equip de somni que mai més es tornarà a repetir. És veritat que el filòsof Carl Popper va garantir que l’única manera que fa que les coses evolucionin és que es puguin falsejar perquè cap situació quedi perpetrada en la memòria com una espècie de teocràcia. El que passa és que tot necessita el seu temps i hauran de passar al menys un parell de segles perquè allò es torni a repetir.

Recordo aquell equip com una multitud de figures completament compenetrades, ni que fos per a l’ocasió, i amb un entrenador, Chuck Daily que, amb un mètode al més pur estil Aíto, va ser capaç que ningú es quedés sense jugar fos quin fos el seu cognom. Des de Michael Jordan fins a Chris Laetner, una figura universitària que, com per art de màgia, va defenestrar el també col·legial Shaquille O’Neal i el va deixar que es quedés buscant pis a Los Angeles, pràcticament tots van jugar els mateixos minuts.

Aquell equip era immortal. Ho va guanyar tot, des del Preolímpic de Portland fins a la final contra Croàcia i amb diferències insultants i un estil més que elegant. Encara hi havia algun ciència-ficcionista que deia que si Iugoslàvia encara existís –tan sols feia un any que havia esclatat el conflicte–, hauria pogut guanyar-los a la final. Res més lluny de la realitat. Aquell era un equip imbatible, una fortificació composta pel bo i millor no del moment sinó de la història. I és que Chris Paul, Lebron James, Kevin Durant, Melo Anthony i companyia segurament acabaran guanyant la medalla d’or amb solvència, però mai no seran com allò... perquè allò era no era de la Terra, era d’un altre món.

Recordo el Dream Team com un equip que sortia a jugar com ho fan els gats amb les preses. Sense apresurar-se; perdien de bon començament, però acabaven amb una apoteosi impressionant que rondava els cinquanta punts de diferència. L’únic equip que li va fer ‘ombra’ va ser Croàcia amb qui a la fase regular ‘només’ va poder guanyar per 33 punts de diferència i a la final per 32. Recordo més d’un jugador demanant auxili sol a la pròpia ampolla veient que al davant li venia una contra amb Magic Johnson pel mig i Larry Bird i Michael Jordan pels costats. Recordo el duel entre aquest darrer amb Drazen Petrovic que va fer furor a la gran final de Badalona i que ha quedat immortalitzat en un dels memorables un contra un del bàsquet mundial, tot i que si es fila prim, es veurà que al capdavall no va haver-hi color. Recordo les fotos que es feien els rivals amb l’USA Team quan en una època en que els jugadors de fora dels Estats Units arribaven amb comptagotes. I sobretot recordo les ganes que tenien tots aquells jugadors de perpetrar-se a l’Olimp. No eren uns angelets, ni de bon tros, els seus problemes d’adaptació al planeta terra van ser més que sonats, però van ser capaços de començar un periple cap a l’infinit on ningú més hi podrà arribar. Sobretot perquè el comissionat de l’NBA, David Stern, amb el beneplàcit de la FIBA s’està plantejant deixar les estrelles a casa per tornar a enviar als Jocs Olímpics, jugadors de menys de 23 anys. El que havien de demostrar, ja ho van fer al noranta-dos.

Etiquetes: Dream Team, Michael Jordan, Magic Johnson, Larry Bird, Chris Paul, Lebron James, Kevin Durant, Barcelona 92