Per fi ha sortit el Guardiola de la mala llet, el que ja no parla entre línies mirant de sospesar cada paraula que diu, no perquè no ho vulgui fer, sinó perquè no li tirin per terra i li facin un comentari de text cada vegada que hi ha una roda de premsa. Després de veure com a les espanyes li riuen les gràcies al Mourinho, dia rere dia, i les enalteixen com si fos paraula venerada, aquest cop el Guardiola s’ha deixat anar i ha tret la bestiola que porta a dins.

Ara bé, tampoc no és per fer volar coloms. No ha vomitat una filera de despropòsits, ni tan sols ha blasmat alguna de les animalades que s’han dit per les tertúlies del regne. L’únic que ha fet és deixar veure que si per allà es lamenten per calendaris, àrbitres i octavilles, aquí s’ha d’abandonar l’haver d’anar amb peus de plom i tirar pel dret. De fet, Guardiola tan sols ha provocat una espècie de befa per la designació d’un àrbitre portuguès per al partit d’aquest dimecres. Però mira! Ja és alguna cosa. En començava a estar fart d’entrenadors lletraferits que posen en una balança tots els ingredients per evitar malmetre el suposat honor d’una parcel·la que no para d’ultratjar un seny que, precisament, sempre ens encolomen quan comencem a alçar la veu. Segurament deu quedar molt bonic tenir un tècnic que ho mesura tot, però què voleu que us digui. Prefereixo aquell Guardiola que quan era jugador s’emprenyava amb tot quisqui. O aquell del Barça B que provocava qui se li gosava posar al davant amb la xuleria que tenen els de dalt.

A veure si és veritat que això acaba de començar i per fi tenim un entrenador que no es mossega la llengua quan parla i acaba deixant anar alguna perla perquè els de la meseta s’emprenyin i ens diguin de tot. Que tregui el cap de sota l’ala perquè per davant tenim deu dies on s’hi valdrà tot. I quan dic tot, és tot. Si no, al temps.