A veure si és veritat!

Ara que torna a resorgir la possibilitat de crear una lliga europea de futbol, amb tots els components de pros i contres que comporta i el rebombori que ja està generant, és el moment de recordar que el progrés només el fan possible els valents. Aquesta idea de jugar una competició en què tan sols hi hagi els millors equips, no solament no és nova sinó que té un punt, si més no, de nostàlgia. Només hem de fer una ullada a finals dels anys vint, quan un grup d’equips agosarats, cansats de jugar campionats domèstics, va tirar pel dret i va crear la lliga espanyola, deixant de banda el gran nombre de trofeus regionals que hi havia arreu de l’estat i que van deixar petit el futbol d’aquells moments. Aquell avenç va resultar una autèntica revolució, un cúmul de retrets i de contrapropostes, que va comportar que, vuitanta anys després, la lliga estatal sigui una de les competicions més prestigioses del planeta.

Però de la mateixa manera que aleshores aquells pioners van veure que calia prosperar per no estancar-se ara, en un context completament diferent, els grans clubs d’aquesta època, no tenen més remei que fer el mateix.

I tot això em porta a pensar que el compromís va més enllà dels propis interessos dels equips petits i, malgrat que de manera lícita poden argumentar que sense els grans mai no aconseguiran fer-se forts (cosa que no succeeix a l’inrevés), hauran de dilucidar si convé que es mantinguin tal com estan o volen donar veu a un progrés que, com tot a la vida, comporta una pila de riscos. Tan sols cal posar com exemple l’Igualada Hoquei Club, una entitat que sempre ha tingut sentit d’estat i que ha estat capdavantera a l’hora de pensar en el que és millor per a l’esport, malgrat que, per la llei de la selva, li’n vagi l’existència.