Avui aquesta crònica no estarà referida a una obra de teatre determinada; parlaré de la temporada que va acabar el juliol, abans que aquest setembre engegui la 17-18 (redéu, com passa el temps). No diré que hagi estat millor o pitjor que els anys anteriors doncs, com sempre, hi ha hagut de tot.

Començaré per un revival que vaig fer d'una peça especial: Quejío, de La Cuadra de Sevilla, una obra que vaig veure al desaparegut Capsa fa 42 anys. Hi anava amb un cul així —polze i índex formant un petit cercle— perquè un muntatge de denúncia amb tants anys a l'esquena pot fer por. Doncs no, molt bé.

De peces de petit format en destacaria dues: Dolça Sodoma Meva, un monòleg d'aquells en què atures la respiració per restar atent, amb una Enka Alonso en estat de gràcia. La vam poder veure en el #dillunskabrota el passat gener. La segona és Les Dones Sàvies, una adaptació de Molière en què es demostra per què els clàssics són clàssics. Si es fan amb dignitat, es poden modificar per allà on vulguis.

I, parlant de clàssics modificats, Els Dos Cavallers De Verona que vam veure al parc de l'Estació del Nord n'és un altre exemple on queda demostrat, a més, que Shakespeare és com el porc; d'ell se n'aprofita tot. Jo la considero una de les seves obres més fluixes i amb aquesta versió els Parking Shakespeare la van deixar espectacular.

En teatre integral, text, música i dansa, haig de destacar Aüc, un cop de puny a l'estómac ben donat per tallar-te la respiració, en què es parla de la violència contra les dones. Que NO ÉS NO, queda palès des del moment que et demanen d'apagar els mòbils. Les Impuxibles han fet una obra mestra barrejant text, música i dansa. Penso que és una peça que s'hauria de fer per tots els IES del país, on segons m'expliquen els meus néts, encara hi ha molta roba per rentar.

En teatre de carrer Fugit és l'imprescindible de la temporada. De cop i volta els espectadors ens trobem escapant-nos pels carrers, en grups reduïts, seguint uns guies com si estiguéssim perseguits, com a exiliats, amagant-nos en magatzems, reprenent la fugida... i tot sense dir ni escoltar una paraula. Els de la Cía Kamchàtka ho han brodat, impressionant!

Pel final he deixat les "grans obres". Yerma i Bodas De Sangre, dos Lorca, el primer a l'Akadèmia en un muntatge que podríem anomenar "petit", només d'espai, i el segon a tot drap a la Biblioteca de Catalunya, amb cavall i tot.

L'Ànec Salvatge, teatre nòrdic amb fred inclòs, un Ibsen que una vegada més ens interpel·la sobre els beneficis morals de dir la veritat, costi el que costi, peti qui peti.

I la visita dels Complicité, amb l'obra de Zweig Beware Of Pity, teatre gran vingut de la Schaubüne berlinesa amb una d'aquelles posades en escena i moviment actoral per a recordar.

Acabo amb Boscos. Sembla que a Barcelona una temporada sense Mouawad sigui incompleta, com si ens faltés la força de les seves paraules. No m'estranya que els dictadors es caguin a les calces davant d'un dramaturg, un poeta o un cantautor bo, i optin directament per fer-lo matar, quan poden: Lorca, Jara...

Aquest és el meu resum. Sigueu feliços i feu, sense molestar als demés, el que us vingui de gust, anar a teatre, cine, concerts... Recordeu que les bones nenes van al cel, però les altres van a tot arreu.