Aquesta obra de Marc Torrecillas es va estrenar el passat novembre a l'Àtic 22 de Barcelona, i ja d'entrada, abans de començar el dissenyador de l'espai, Francesc Gil, ens situa una pila d'anys enrere, doncs estem en unes golfes on hi ha roba estesa. Ara als pisos (apartaments?) no n'hi ha de golfes i, molt menys, roba estesa. Jo diria que estem als anys cinquanta.

Hi ha una noia i el vestit que porta ens reforça l'època de l'acció. Comença a despenjar la roba ja eixugada dels cordills i en un d'aquests moviments es troba davant d'un mirall gran on es veu reflectida... ella mateixa? Però la noia del mirall en surt i comencen a parlar com dues adolescents que es comencen a conèixer, descobrint-se l'una a l'altra i juguen al vell joc de trobar alguna cosa amagada en aquelles golfes: "jo pregunto i tu només pots contestar sí o no i no s'hi val a rendir-se", i així anem descobrint coses que van passar, o potser no, o que algú va imaginar, o potser les dues...

És d'aquelles peces en què no es pot explicar gairebé res, ja que a cada pas faríem un espòiler. El que sí que puc avançar és que estem davant d'una mena de joc de miralls —mai millor dit— on el repte és saber què és real i què és una imatge reflectida. També puc assegurar que és una peça molt treballada on van aflorant velles històries com si anéssim traient capes de la ceba del subconscient,

El text està molt elaborat i penso que Torrecillas ens ha ofert un llenguatge acurat que a mi personalment m'ha traslladat a la Mercè Rodoreda de la Plaça del Diamant, cosa que m'encaixa en la història que ens explica.

Anna Perelló i Lucía Torres estan molt bé en els seus papers, dirigides pel mateix autor. Eren dues persones o només una de sola? El que s'ha anat explicant eren records o fantasies? Ja he avançat que no ho podia explicar. També cal destacar el vestuari, senzill, però clavat.

Aneu al Teatre de l'Aurora aquest cap de setmana. Us ho passareu bé.