Avui em ve de gust parlar d'una obra que jo considero extraordinària, de petit format, un monòleg. L'autor és Conor McPherson, un irlandès que acostuma a crear a partir del que coneix, gent de mar, bevedors, perdedors... i a fe que el bon lladre és un autèntic loser.

"En aquella època jo treballava pel Joe Murray, a sou, com a noi dels encàrrecs, per entendre'ns; li espantava gent, cremava coses, disparava a algú... només per espantar... avisos". Així s'explica el minyó d'entrada, però tot i el que diu, el personatge és un pinta? no. Un mala entranya? tampoc. Un malvat, un fill de puta? no; no és prou dolent. Doncs què és? Perquè un angelet del cel tampoc. De fet és una barreja de moltes mancances, alcoholisme, poca escola i una muntanya de fracassos cuits a foc lent en un entorn desgraciat; tampoc és cap llumenera i per ser un malparit, que és el que hauria de ser per la feina que fa, és massa bona persona. Sí, sona a estrany però és un bon tío, a la seva manera.

Sota la direcció de Xicu Masó -un dels directors més fins que jo conec del teatre català-, Josep Julien en fa una creació. Vestit amb un xandall de merda, arrossegant una bossa d'esport més cutre encara, ens va explicant amb tota naturalitat el que li va passar aquell dia... Mica en mica descobrim que acaba de sortir de complir condemna de 10 anys, però no sembla que estigui ressentit per a res.

És una obra que considero imprescindible. Jo la vaig veure a l'estrena el juliol de l'any passat dins el festival Grec, però només la van fer quatre dies al Teatre Lliure, un desaprofitament. Després es va fer algun bolo -aquest gener va estar a Igualada en un #dillunskabrota-  i ara, finalment està fent temporada al Teatre Romea, però no a la sala, sinó al bar. Una altra cosa que us recomano, anar a veure teatre a llocs poc habituals; tot una experiència. Teniu temps fins el dia 1 de març i no us encanteu perquè les entrades volen.