Mick (Pol López), Mary (Marta Millà), Mairtin (Oriol Pla) i Thomas (Xavi Sáez) són els personatges de La Calavera de Connemara, i viuen en aquest racó d'Irlanda, víctimes d'una societat tancada, plena d'odi i de rancúnia. Per què? La gent d'Irlanda té fama d'haver-ho passat molt malament, massa temps com una "colònia" anglesa; van tenir uns episodis de fam bíblics que van portar a una gran part de la població a emigrar i bona part de l'altra a beure... diuen. Pràcticament els van deixar sense llengua pròpia (el gaèlic) i fins i tot els van canviar ell nom de pobles i ciutats.

El cementiri del Connemara, el centre de l'obra és tan petit que quan fa set anys d'un enterrament buiden la tombes per fer lloc pels que es van morint i aquesta feina la fa el Mick, home alcoholitzat que no para de mamar poiteen (una mena de whisky d'altíssima graduació). A més aquest any li tocarà desenterrar a la seva dona que ell va matar en un accident de cotxe quan conduïa pet i del qual mai s'ha recuperat. Li assignen d'ajudant el Mairtin, un xicot jove, que també li fot a l'ampolla, i té menys cervell que una mosca. Cada tarda el Mick reb la visita de la Mary, dona molt religiosa, addicta al bingo i també al poiteen i finalment sovint apareix per allà el Thomas, germà del Mairtin, el policia del poble, curt com una cua de conill.

¿Us imagineu els diàlegs, les estupideses, les situacions absurdes, les ofenses i maledicències que projecten els uns contra els altres en una situació com aquesta? Podeu pensar que d'una reunió de gent semblant en pot sorgir una conversa normal? No. ¿Què es pot fer amb uns personatges com aquests, gent que a mig desenterrar cadàvers es posen a cantar Nothig Compares to you de Prince en la versió de Sinead 0'Connor?

Doncs el director Ivan Morales n'ha tret una obra notable del que va escriure Martin McDonagh, i els quatre actors han fet un treball excel·lent, difícil però excel·lent i entre tots han aixecat una comèdia negra i irreverent que a voltes feia riure i altres vegades esgarrifar. L'escenografia de Marc Salicrú, una passada amb tota la Villarroel convertida en un cap de gespa amb alguns forats (les tombes), i una il·luminació de Sílvia Kuchinow que fins i tot arribava a fer por. El públic satisfet i aplaudint a sac. Val la pena no perdre-se-la. Estarà a La Villarroel fins a final de novembre.