EL CRÈDIT (a la Villarroel de Barcelona)

Aquesta obra rutlla des de fa més d'un any i això en un país petit com el nostre és tenir molta corda. Galceran, l'autor té idees, les sap explicar d’una manera endreçada, les situa en el present més actual i les subministra en la dosi justa. Coneix els registres de la comèdia i no cau en redundàncies per arrancar un plus de riallades... en fi se sap l’ofici i al final el de dramaturg és un ofici.

Ens trobem en una oficina de La Caixa. El delegat —em sembla que en aquesta entitat mai anomenen director al cap— està negant un crèdit a un aspirant a obtenir-lo, però el sol·licitant no es dona, i insisteix tot i no poder donar cap garantia, i treu el millor de sí mateix per convèncer al bancari, fins que treu... el pitjor?

Tot això en una escenografia de Max Glaenzel magnífica, amb una Villarroel a quatre grades i al mig només una taula de despatx i dues butques —la del delegat més gran i més maca que la del client— situades damunt d’una plataforma que gira lentament, molt lentament. Per sobre d’ells una mena de campana que és la il·luminació ideada per Kiko Planas, genial, i a escena només dos actors, dirigits per un Sergi Belbel que ha sabut trobar el to exacte per a no passar-se ni quedar curt, i consti que en una obra amb tanta “xixa”, aquest equilibri no és gens fàcil.

En la peça se’ns parla del moment actual, de crisi i d’economia, de neocapitalisme, de la funció —o disfunció— de les entitats bancàries, però també de relacions humanes, de seguretats i inseguretats en el món de la parella... en fi, com unes pàgines viscudes del Patufet però sense aquella innocència, vaja, del segle XXI. Recomanable per tota mena de públic, estiguin o no avesats a anar sovint al teatre.