Al dramaturg Brian Friel l'anomenen el Txèhov irlandès, afirmació subjectiva, però no hi ha dubte que és un dels grans autors del segle XX. Els habituals de l'Aurora recordaran una petita joia titulada Afterplay que va dirigir amb excel·lència Imma Colomer. Al director Ferran Utzet no sé si l'anomenen d'alguna manera especial, però s'està convertint en un especialista en teatre irlandès: La Presa (de Connor McPherson), Traduccions (del mateix Friel)... totes dirigides amb nota alta, i ara aquesta Dansa d'Agost.

Aquí se'ns parla de moltes coses: de la Irlanda dels anys 30, d'una família, de les responsabilitats dins la família... però principalment d'una cosa terrible, trista i implacable: la repressió, i tant m'és si és religiosa, cultural, del "què diran" o totes juntes; la repressió, aquella càrrega, aquell pes que impedeix fer el que voldries fer, i per tant ser feliç, ni que sigui equivocant-se, que per això som humans. Penso que tan Friel com Utzet han sabut trobar el punt exacte per explicar-nos això.

Bally Beg —lloc fictici habitual de Friel, de l'irlandès Baile Beag, que significa ciutat petita— un poblet d'Irlanda, 1936. Una casa on viuen les cinc germanes Mundy, la Kate, l'única que treballa a fora, mestra de l'escola parroquial, cap de família i una mica integrista religiosa; l'Agnes i la Rose (aquesta amb una disminució psíquica) que treballen a la llar cosint guants, La Maggie i la Chris que fan de mestresses de casa. Aquesta última té un fill de cinc anys (Michael) fruit d'una aventura amb un poca-solta venedor de fum que reconeix el fill, però no l'ajuda i només el va a veure d'any en any per prometre-li una bicicleta. Últimament s'ha incorporat a la família un tiet que al llarg de trenta anys ha fet de missioner a Uganda, però ara ha tornat perquè sembla que no està massa bé de salut, tot i que el seu retorn és una mica estrany... I un relator, el Michael, ja gran, que recorda aquella casa i aquella època, quan ell tenia 5 anys.

Amb aquests elements Friel ens presenta un retaule magnífic d'aquella societat, de com vivien i de quines ànsies tenien, alguna de tan senzilla i innocent com les ganes d'anar al ball del poble en ple agost per les festes de celebració de la collita, i de com les germanes s'esvaloten pensant-hi i es posen a ballar al mig de la cuina... per acabar decidint que no hi poden anar, que què diran, cinc dones solteres, sense parella...

Sí, la trama és més complicada i passen moltes més coses, però jo m'he quedat amb aquesta tristesa i el cor encongit per culpa d'Utzet que ha dirigit magníficament a tot l'elenc d'actors. Si hi afegim una posada en escena magnífica, en uns tons ocres, tardorals tot i passar a l'agost —a Irlanda no gaudeixen del nostre sol—, una escenografia magnífica i un vestuari clavat amb una roba que semblava cosida als anys 30, doncs les emocions han pujat a la gola amb molta més facilitat per allò de "m'ho crec".

Encara sou a temps de veure-la a la Biblioteca de Catalunya, doncs (esteu de sort) l'han prorrogat fins al 8 de maig. Aneu-hi; la Catalunya dels meus pares i avis, i possiblement la de molts de vosaltres no estava tan lluny de la Irlanda que ens han retratat. Segur que hi reconeixereu similituds, i això encara us emocionarà més.