Jesús Moncada és, per a mi, un ídol. Penso que ell i Calders són dos pilars de la literatura contemporània catalana en l'àmbit de contes i ara, no diré per sort, sinó per una bona programació del Teatre de l'Aurora, ens el trobarem aquest cap de setmana amb una obra basada en contes que va escriure sobre el seu poble: "El darrer dia del Cafè de la Granota". Àngels Largo i Armand Villén han agafat una sèrie de relats i han bastit una obra de teatre, posant-se a la pell de l'Adelaida i el Fernando, propietaris d'aquest cafè i situar-los en l'últim dia, abans d'abandonar el poble per anar a viure "més munt" en el nou que els han construït.

La peça comença amb la discussió de l'Adelaida, dona de caràcter, rebesnéta dels que van obrir el cafè, amb el sergent de la guàrdia civil que els apreta perquè abandonin el local. Sota la mirada acollonida del Ferran, el seu home, l'Adelaida li diu de tot al sergent, l'insulta i es fica fins i tot amb el tricorni dient-li que porta un cagarro damunt el cap; se'n fot dient-li que és més curt que una escala de collir melons... El guàrdia civil mai apareix en escena, està "al carrer", darrere dels espectadors, o sigui que els insults ens els diuen a la nostra cara. A partir d'aquí, la parella desnonada recorda anècdotes i situacions viscudes al llarg de la seva vida portant el famós cafè.

Es tracta d'una obra de proximitat, amb un muntatge escenogràfic senzill; una taula, dues cadires, unes maletes i un munt de caixes de cartó retolades: vasos, plats... Com diu el títol és l'últim dia d'aquell Cafè, i de totes les cases. Demà el poble, Mequinença, es començarà a inundar per culpa... a causa de l'embassament de Riba-roja.

L'obra és un espectacle àgil, divertit i de vegades hilarant, però sense oblidar moments punyents i de crítica al franquisme: "per què han d'enderrocar les cases, fins i tot l'església si ho han d'inundar? Aquestes màquines enrunant el poble és un afront, una vergonya", i és cert, el poble el van arrasar com si els de ENHER tinguessin por que els vilatans s'hi submergissin per tornar-hi a viure quan la guàrdia civil hagués marxat, però ja se sap, en època de "s'excremència" (Joan Brossa dixit), el General Franco ordenava les coses així, pels seus collons, tot i que deien que n'hi faltava un i era impotent.

Molt bones interpretacions sota la direcció hàbil de Xisco Segura que ha entès molt bé el que es portava entre mans. Destacable l'accent del Baix Cinca que han utilitzat els actors; no és gens fàcil imitar la parla de les diverses regions, però aquesta parella se n'ha sortit amb nota i això ha enriquit l'obra. No us la perdeu; us ho passareu bé, paraula.