De vegades, els autors clàssics fan por, especialment a les persones que no van molt al teatre, que poden pensar que les seves obres seran feixugues per "elevades". Doncs no és el cas de l'autor de qui veurem una obra aquest cap de setmana a l'Aurora, a part que també s'ha de dir que no sempre les obres antigues s'interpreten tal com es van escriure. Hi ha moltes maneres de posar-les en escena i com a exemple citaré William Shakespeare: el dia d'avui les seves dramatúrgies han servit de guió a 1240 pel·lícules (el number one com a guionista de la història del cine).

"Les Dones Sàvies" és un exemple d'això que acabo d'explicar. L'autor és Jean-Baptiste Poquelin, conegut amb el renom de Molière (ves qui no té un renom), autor del segle XVII, un dramaturg satíric que va carregar contra els acumuladors de diner ("L'Avar"), els hipocondríacs ("El Malalt Imaginari") i en el cas d'aquest cap de setmana, satiritzant aquella mena de dones "cultes" que en realitat no sabien res però feien una reunió cada setmana per "elevar-se". Una obra en què hi desfilen fins a tretze personatges entre la mare, el pare, les filles, la tieta, criats, alguns pedants i fins i tot un notari, però en aquesta versió només dos actors, Enric Cambray i Ricard Farré fan tots els personatges, siguin femenins o masculins.

I això funciona? Doncs sí, i de meravella, perquè els dos creadors hi han sabut donar un dinamisme que no dóna temps ni a respirar. Comença calmada, però quan posen la directa no hi ha qui els aturi, i en un plis plas, emulant Fregoli, es transmuten ara en un personatge, ara en un altre i de vegades en dos a la vegada, depèn del cantó per on te'ls miris, i tot amb humor, sense perdre les formes educades i artificials dels pixa polits de l'època. Molière anava fort en aquesta la seva penúltima obra, i va ridiculitzar aquella societat falsament culta i jactanciosa. No va deixar canya dreta, els va deixar ben arreglats!

Amb una escenografia senzilla, però molt ben trobada, una llibreria de fons (són "dones sàvies") que s'obre i es tanca permetent el joc d'aquell teatre àgil de "portes", un entra per aquí, l'altre surt per allà, tan agraït quan es fa bé. Un vestuari de gran imaginació que permet innombrables jocs d'ara sóc aquell, ara ja no, i unes actuacions molt ajustades; és una farsa però no un vodevil, i els adaptadors l'han ajustat tan bé, que tenim una obra rodona, d'aquelles que et deixen amb ganes de més.

No us la perdeu; us ho passareu molt bé i els que són reticents a anar a veure clàssics, segurament quedaran vacunats per la vida.