Estic seguint el Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá una mica de casualitat, doncs la Conxita i jo vam fer el viatge a Colòmbia per veure els nostres néts. Sis mesos sense veure la canalla són molt llargs i com que la Família Cargol aquests dies feia ruta per Colòmbia, doncs plis, plas, cap allà, que hi ha vol directe, però aleshores vaig descobrir que començaria el festival... i m'he quedat. És la meva primera vegada a Bogotà i d'entrada he hagut de parlar seriosament amb els meus pulmons perquè s'adaptin a l'altura, i hem fet un pacte: quan em canso, descanso, i així anem tirant i ens entenem.

Aquest festival és un dels més importants que es fa a sudamèrica, és bianual, el va fundar una agitadora cultural argentina nacionalitzada colombiana que es deia Fanny Mikey, un mite a la ciutat, morta fa pocs anys i ara el festival, gràcies a ella, ja està en la seva XV edició. Hi participen països de tot el món, des de Russia, Suècia o les illes Feroe, passant per Mèxic que enguany és el país convidat. De moment pel que he vist serà un èxit.

Val a dir que els colombians, malgrat la mala fama que van adquirir en els anys difícils de les FARC i el narcotràfic, són gent encantadora i amable,  però que molt amable. Són entranyables; si et veuen que fas cara de guiri, aturat mirant un plànol, de seguida algú et pregunta si et pot ajudar, i t'ajuda. L'organització del festival es mou en els mateixos paràmetres. Jo estic acreditat com a crític, entre d'altres per AnoiaDiari, i el tracte ha estat exquisit. Em conviden a presentacions, assajos, em proporcionen els dossiers de premsa... menys convidar-me a casa seva a sopar i després anar a ballar vallenato, han fet de tot, i amb eficiència.

Què he vist? Doncs coses molt potents, com un Macbeth titulat Mendoza, perquè la història s'ha traslladat a la Revolució mexicana del 1910 i al qui les bruixes li auguren un futur brillant és a un coronel de la revolució. Shakespeare és incombustible i ben adaptat és sempre superb. He vist un musical titulat Arrabal en el que sense paraules fan un repàs als anys 70 de la dictadura i el terror de Videla, a les mares de la plaça de maig, tot amb una música de tango modern passat per Piazzola i unes coreografies impressionants; un dels millors musicals que he vist en la meva vida, i en porto uns quants. Una obra de metateatre del brasiler Jô Bilac en que un matrimoni noruec rep a la germana del marit acompanyada del seu afillat... un boc (?), tela. Un Boris Godunov, l'obra impossible de Puixkin interpretada per quasi quaranta actors de la companyia russa Et Cetera dirigida per Peter Stein, una de les patums europees, fundador de la Schaubhüne de Berlin. En fi, moltes i moltes obres de qualitat i d'avantguarda, i tot just estic a la meitat.

Inconvenients: Bogotà, diuen els optimistes, té vuit milions d'habitants, deu els pessimistes; és molt extensa, de punta a punta fa uns vuitanta quilòmetres i els desplaçaments són complicats, i amb els embussos (trancones) és quasi impossible de calcular els temps dels desplaçaments. Res a veure amb el festival d'Avinyò on pots anar a peu d'un cantó a l'altre i tot està cronometrat. Això no et permet veure més de dues obres al dia, que per alguns els pot semblar molt, però pels malalts de teatre ens fot perquè em de deixar coses al marge, però com deia la meva àvia, és el que hi ha. Apart d'aquest petit inconvenient, la conclusió és que està valent molt la pena i no em sap gens de greu haver allargat el viatge quinze dies. Estar amb els Cargols i gaudir de la meva més gran afició... doncs ja m'ho explicaràs, és com tovar el cel amb les mans.