Ja hi som! Estem a les portes de l'últim 11 de setembre reivindicatiu. El següent, l'any 2018, ja només serà festiu, el primer que celebrarem de la República Catalana, aquell en què tornarem a omplir places i avingudes de les ciutats festejant la nostra independència, i aleshores, emocionats, recordarem el camí recorregut des de la primera manifestació multitudinària, la del 2010, la del Som una nació. Nosaltres decidim, també anomenada del 10-J, on vam deixar sentir el nostre clam a la resolució del recurs d'inconstitucionalitat del TC d'Espanya sobre l'Estatut de Catalunya.

Aquesta no va ser la llavor, que ja estava plantada, però si el fertilitzant que la va fer créixer, i hem d'agrair l'ajut impagable de dues persones —és una manera educada d'anomenar-les— que van fer una feina ingent per ajudar-nos: Alfonso Guerra, aquell andalús tan graciós ell, el que tenia un germà lladre de professió i que va dir nos hemos cepillado el Estatuto, i l'altra, Mariano Rajoy, el gallec capo de la corrupció ibèrica, el de aguanta Luis, que es va esllomar recollint signatures en contra del mateix. Realment el PP i el PSOE són els dos grans partits de l'estat espanyol. Quina feinada ens van fer i que ben feta!

I ara, només amb set anys, ens trobem a les portes de la independència, una fita que sense l'ajut dels dos capu.... abans esmentats potser no hauríem aconseguit. Repeteixo, gràcies, pares de la pàtria.

¿Us imagineu dilluns, a la manifestació de Barcelona, la gentada sota el sol, perquè farà un dia preciós, m'hi jugo el coll, amb les samarretes grogues, contents, agermanats, cantant Els Segadors i cridant In-inde-independència? Serà una cosa mai vista, una manera d'enraonar, perquè serà vista per tot el planeta. La mani, com s'ha fet tots els anys, es retransmetrà per totes les teles del món. Bé, potser fallarà TV1, però les importants hi seran totes; europees, nord-americanes, sud-americanes, asiàtiques i dels països australs. Imatges que faran la volta al món i ens tornaran a situar en l'ull de l'huracà informatiu, fent palès que som un poble que no s'arronsa, que és valent per fer el que ha de fer per aconseguir els seus ideals.

Dignes hereus de Borrell II, que el 988 —fa quasi 1.030 anys—es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès Hug Capet i va instaurar de facto la independència dels territoris sota el seu poder: el naixement de Catalunya.

Així és la nostra història, i lliures i independents la continuarem escrivint, orgullosos de pertànyer a aquest poble que, vencent mil dificultats, ha sabut mantenir els seus valors a través de la seva història i mitjançant la seva llengua. A la comarca de l'Anoia hi circula una llegenda: "si el timbaler del Bruc s'hagués tocat els collons en comptes del timbal, avui seríem francesos", i la rèplica: "però no parlaríem català". Jo no m'ho crec; d'un cantó o altre de les fronteres, parlaríem català perquè som gent tossuda, que estima les llibertats, la seva cultura, els seus valors, la democràcia i, especialment, la seva llengua.

Per tot això aquest dilluns que ve no podem faltar a la concentració de Barcelona amb motiu de l'11 de setembre, l'últim 11 de setembre com a espanyols, perquè l'1-O entrarem en una altra dimensió, la de la República Catalana. Òndia, se'm posa la pell de gallina només de pensar-hi. El món ja ens espera!