Amb aquesta crítica vull deixar testimoni que Barcelona és una ciutat de pes en el món del teatre i que al llarg de l'any acull un bon nombre de representacions vingudes de teatres importants de tot Europa. També m'agradaria dir que no s'ha de tenir por a veure obres en un idioma que no es coneix. Com el bon cine, penso que és bo veure versions originals. La peça de la qual parlo avui és en italià i la faran sobretitulada en català.

Aparentment la trama de Le Voci di dentro és una bajanada. L'Alberto Saporito somia que a casa dels seus veïns, els Cimmaruta, s’ha comès un crim i han amagat el cos a la cuina, però tal és el realisme del somni que es pensa que ha passat de veritat i ho denuncia a la policia.

L'autor, l'Eduardo de Filippo amb aquesta història banal ens pinta un fresc de l’estil de vida de la Nàpols de post-guerra —tampoc tan diferent de la de pre-guerra—, fent desfilar un seguit de personatges impagables: la minyoneta que tot el dia dormiria, el tiet que es nega a parlar ja que no val la pena en un món ple de gent que no escolta, la mestressa de casa que es prostitueix, però ho fa simulant que és vident i llença les cartes... i així del primer a l’últim.

Toni Servillo, un dels grans directors del teatre italià  fa una versió antològica d'aquesta commedia alla italiana —o alla napoletana— amb l'afegit que en fa el protagonista, i com a curiositat al costat del seu germà Peppe Servillo, una altra patum i ja posats a arrodonir-ho en l'obra fan de germans. Jo la vaig veure l'any passat al Temporada Alta de Salt i penso repetir. Em consta que faran la mateixa posada en escena, que ha voltat per tot Europa amb gran èxit, tant de públic com de crítica. Estarà al Teatre Lliure de Montjuic del 10 al 13 de desembre; si podeu, no us la perdeu.