El Romanticisme alemany té dos mestres indiscutibles en l'art de les lletres: Johan Wolfgang von Goethe i Friedrich von Schiller. Avui parlaré d'aquest últim a causa de l'obra que encara s'està fent al Teatre Lliure de Gràcia de Barcelona: Maria Estuarda, una obra "shakesperiana" en el sentit de que és un drama que parla de dues figures històriques reals, el que no vol dir que sigui una investigació històrica.

És un duel entre dues reines; Elisabeth I, reina d'Anglaterra, de religió anglicana, filla d'Eduard VIII i Ana Bolena, i Maria I d'Escòcia, de religió catòlica, filla de Jaume V i Maria de Guisa. Elisabeth I la va fer executar. En aquella turbulenta època això de fer rodar caps semblava un esport nacional. Com que la història i les baralles entre les dues dones, el que no la sàpiga la pot trobar fàcilment, no ocuparé espai relatant-la.

L'interessant és com s'ha plantejat el muntatge de l'obra. Per començar Schiller va escriure una peça que durava cinc hores i necessitava de tants actors que avui només el càtering arruïnaria la companyia. Vagi per endavant que per reduir una obra mestra se n'ha de saber molt, escollint les parts indispensables, esporgant d'allà on es pot, però deixant intactes els monòlegs —en aquesta obra bàsics— que donen pes a la funció. Sergi Belbel, com a adaptador, traductor i director ha fet un treball formidable, una filigrana, d'aquells de traca i mocador.

A més ha tingut nas per escollir un dels millors escenògrafs catalans del moment: Max Glaenzel, que ha fet un muntatge d'aquells de caure de cul. Però a Belbel encara li han sobrat papil·les olfactives per fer un molt bon càsting, encertadíssim cada actor en cada personatge, encapçalat per la figura central, Sílvia Bel en el paper de Maria Estuarda, paper que és un bombó i com que la noia és llesta i es coneix l'ofici, l'ha aprofitat fins al màxim i qui més qui menys ens hem enamorat d'aquella dona seductora que acabaria els seus dies al cadafal. Guapa, elegant, amb caràcter i bona actriu; què més es pot demanar?

Gran nit de teatre, penso jo. Poder disfrutar d'un clàssic, sigui Shakespeare, Lope de Vega o Shiller, és un plaer i quan es fa bé —perdoneu la rima interna— és com tocar el cel amb les mans. "M'agrada jugar al pòker i perdre" va dir ell. "I guanyar?" li preguntaren; "guanyar?... guanyar deu ser la hòstia!". Doncs això.